El meu país és tan petit

Sílvia Pérez Cruz i Raul Fernandez Miró, Teatre Tívoli, 25-04-2014  - Ray Molinari

Que quan el sol se’n va a dormir… està segur que tothom ha fet els deures.

Ja hi som. El Martí ja torna a donar la vara amb allò de l’escoltar el que toca escoltar. Si? Si. Doncs vinga.

Ja fa temps que treballo des de casa i això em dóna l’oportunitat de poder escoltar -si és possible- encara més música i, segons com, més ràdio. I tractant amb el món editorial també m’adono de com van les coses. I van de la mateixa manera: un ara toca això i després un ara toca allò, de manera que al final tots sabrem que el que toca escoltar ja ens arriba, vulguem o no. I sabeu què? En aquest cas ja va bé que arribi… però és que arriben tantes coses que no m’interessen o que interessen a tanta gent però que a mi no em fan ni fred ni calor que la cosa a vegades em preocupa.

Aquests dies qui està de gira de mitjans promocionant el seu negociat són la Sílvia Pérez Cruz i el Refree amb el seu nou disc Granada. Me l’he escoltat amb carinyo per veure què fan, com ho fan, si m’agrada o no m’agrada. Fa uns quants dies els tocava als Mishima amb la seva ànsia que cura però, en aquest últim cas no he aconseguit ni que em curi ni que em creï ànsia.

Ja sé que no està de moda dir aquestes coses o que és allò de “quines ganes de buscar-hi pegues” però em sembla que ens cal normalitzar el discurs cultural. Que hi hagi de tot i tota l’estona. Tinc una amiga que publicava al Facebook un post dient “Silvia Pérez Cruzzzzzzz…”, com volent dir que aquesta noia la feia clapar. I no. Tampoc és això. Però he vist aquests dies com els mitjans entraven en una espècie d’espiral masturbatòria de país petit que m’ha fet una mica de por. I és que quan hi ha fenòmens -de tota mena, sigui perquè musicalment són fenomenals o perquè esdevenen un fenòmen social relacionat amb la música- sembla que tots hem d’entrar en aquest espiral de país petit. I no. No cal. Sobretot si no val la pena.

Coses que sí que valen la pena? La veu d’aquesta noia:

I ara ve aquell que diu allò de “però si més amunt dius que…”.

No. Jo el que dic és que ens cal trobar la justa mesura de les coses. I més quan es tracta del discurs mediàtic relacionat amb la cultura. Perquè sinó no deixarem de parlar de Flotats quan hagi deixat un periple d’abraonament o dels Mishima si resulta que han tret un disc nou. Acabarem sent l’acudit que és el Modernet de Merda.

Com us deia, m’he estat escoltant amb carinyo el Granada i hi ha coses molt boniques. Aquesta noia té una veu espectacular. És un portent. És un torrent. Fa el que vol perquè pot -i ei! Que no pot tothom! I aquí ja l’hauríem de tenir en compte per això- però no tot el que vulgui fer ha de ser excels i megarrigolengo, que diu aquell que no és aquell.

En aquestes corrandes, per exemple, crec que hi ha moments en què ell podria “no fer” certes coses amb la guitarra i ella podria “estalviar-se” algunes coses. Aquests rascats amb corda tapada d’ell… Aquest vibrat continu quan en realitat una nota plana la faria més bonica.

És que m’estic tornant boig? Sóc només jo, que m’agrada tocar els nassos a la gent quan troba una cosa, una música, un… amb la qual es pot entendre, comprendre i compartir? Llegeixo fa molt poquet una contra de l’Ara de l’Albert Om i m’adono que no. Menys mal. Encara que el seu mal és que el seu cant i la seva música no el fa perdre la xaveta, no que perdi ell la xaveta al veure com tothom la perd unànimament.

Les coses bones no sempre es donen, però si es donen, una benvinguda serena, un somriure càlid, una alegria, un riure ample, un obrir d’ulls de bat a bat, unes orelles contentes…! No una histèria. Perquè hi ha un munt de coses bones que es donen però que passen de llarg perquè estem mirant la que es dóna i toca. Perquè toca fer els deures.

La maleïda agenda.

A risc de què em caiguin un parell de pals diré que aquest parell han fet el disc que han volgut i que els ha sortit prou bé però amb algun tema amb un resultat un pèl galdós. Personalment crec que destrossen la re-reinterpretació del tema de Leonard Cohen i hi ha moments en què la producció del Refree és excessiva. És d’aquelles de voler fer les coses complicades i un punt ‘artie’ perquè “jo també puc fer les coses complicades”. Tinc amics que quan parlen d’aquest noi fan servir la paraula “sobrevalorat”. D’altres que diuen que “si no és prou guitarrista, que no l’acompanyi perquè no està a l’alçada”. Jo crec que grinyola una mica i prou. Ho compensa amb altres coses. Però si estan bé tocant junts, que es diverteixin, oi?

Aquí teniu aquesta “Granada” a Spotify:

Sempre he pensat que, en realitat, la música que m’agrada és la que tira a elegant, independentment de l’estil. Pots cridar molt fort i fer molt de soroll i ser elegant. I anar amb una guitarra acústica o unes bases de trip-hop i ser… elegant. Ja m’enteneu.

La música et necessita per sonar. No la facis sonar com no et demana perquè sinó la faràs patir.

No sé si me n’he sortit. Ja m’ho direu.

 

Gaudiu de la música, que encara que tingui uns cicles inexpugnables, ella no es queixa mai.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...


Deja un comentario