Vaig tard – Tame Impala (les ulleres de pasta i les rodones)

Mareta! Feia molt i molt de temps que no podia escriure res! Més d’una i de dues persones m’han preguntat que què ha passat amb aquesta pàgina i els he hagut de contestar que, feliçment, tinc prou feina com per no poder-la atendre. Però, què carai! Tocava una mica de Dèriari. Al tema: hi ha música que t’arriba per casualitat. Beneïda sigui, la música que t’arriba per casualitat! Que duri i que sigui sempre com aquesta!

-Escolta’t aquesta penya, que són molt bons- em diu el Valen. I com que és el Valen, li faig cas.
Feu-li cas i apreteu el play.

I per variar té raó. Comença el disc amb un fade-in trepidant que narra que vol estar per sobre de tot, per sobre de tot, per sobre de tot, per sobre de tot, per sobre de tot, per sobre de tot,… i de cop emergeix aquella veu -allò que dius, quina veu més…- i et torna a dir que “Jo sé que he d’estar per sobre d’això, i que no puc permetre que m’enfonsin, i que he de lluitar pel meu moment quan m’hi enfronto enmig de la gent”… i sobretot, que “he d’estar per sobre de tot això”.

I és quan el Valen em fa notar què és el que noto de la veu. Mare meva quina por! És la textura, la manera d’articular les paraules quan les canta, el registre, aquesta calidesa una mica infantil que…

-Ho has sentit, tio? Té la mateixa veu que el John Lennon- diu el Valen.

Mare meva. M’ha tret els pensaments del cap i, màgicament, els ha verbalitzat mentre escolto astorat. I és que té la mateixa veu que el John Lennon. No el de Twist and shout ni de Love me do. És el Lennon de Glass Onion i Strawberry Fields Forever. O el de How do you sleep… Quina mala llet que tenia aquella cançó dedicada al que composava amb ell!

I si és el compositor… té alguns dels automatismes a l’hora de composar també. Això és personalitat? És que l’admira molt? Acabarà sent una càrrega? A saber. De moment, a gaudir, oi?

Té aquest “sembla que no hi arribo però tu encara no ho saps que et deixaré bocabadat” que, efectivament, et deixa bocabadat.

Maleït tio… I a sobre fa la música que segurament li agradaria fer a un John Lennon que no s’hagués convertit en una paròdia-cara-d’àvia-i-mite-alhora. A aquest tio ja li agradaria poder ser Lennon. És impossible.

Però és aquella feliç coincidència que et fa somriure mentre agafes els auriculars de “passi-ho bé Sr. Món, torno d’aquí una estoneta” mentre li dius al Sr. Món “Sap què? Ara torno. No pateixi que jo sóc un tio seriós. Ja li ho asseguro, Sr. Món. Ara vinc. Mentrestant, no es perdi com camina aquest maleït elefant que descriuen i musiquen els…”

No deixa de tenir la seva conya que faci servir una Rickenbaker...




-I com dius que es diuen, Valen?- li pregunto alçant les celles.
-Es diuen Tame Impala. Ja et passaré el link. Són a l’Spotify- diu, tot somrient.


Es veu que el gran hit és aquest “Feels like we only going backwards”. Què hi dieu?

Després descobreixo que van venir -juntament amb l’altre descobriment que em fa el Valen i de qui ja en parlaré quan pugui- al Primavera Sound. I jo que me n’alegro. Però que tornin a una sala més petita i no tocant de cara al mar, que se sent malament i hi ha massa gent.

Més, aquí:

Per cert, vosaltres no ho sabeu… però el Valen i els seus amics han fet un dels discs de l’any.
Al temps. També és veritat que jo sóc fan però…


Tame Impala tenen la música a Spotify i a l’iTunes Store, i tenen un Facebook i una pàgina web.



Gaudiu de la música, que encara que ens recordi temps que no hem viscut, ens permet viure temps immillorables i ella no es queixa mai.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...


2 comentarios

  1. Jud wrote:

    Un plaer tornar a llegir les teves recomanacions, ara feia temps que caminava en silenci ;-)

Deja un comentario