Escrits al Núvol – Vostè és aquí a Terrassa

Ja fa uns quants dies vaig debutar en una publicació digital que s’anomena Núvol.com. El seu responsable, en Bernat Puigtobella em va proposar de formar part d’una tríada crítica. A la revista s’anomena Speaker’s corner, i es tracta que tres persones expliquin des del seu punt de vista crític el mateix espectacle-llibre-obra. Personalment trobo que és una proposta molt encertada.

En resum, que em va proposar d’anar a Terrassa per cobrir l’espectacle dels Antònia Font ‘Vostè és aquí’, i això és el que vaig escriure.

No m’agrada criticar en negatiu. Crec que, a dia d’avui, una crítica en negatiu no té sentit. Només si és una advertència o una divergència (com és el cas d’aquesta respecte de les altres dues opinions a Núvol.com) crec que pot tenir validesa perquè… perquè ja hi ha prou coses bones que ens passen per alt en el món de la cultura com per anar assenyalant amb el dit les que no valen la pena.

Aquí sota teniu el meu text i aquí teniu el link per llegir-lo a Núvol.com. Les altres dues crítiques de l’Speaker’s corner són del concert a Viladecans que van fer l’Isaïas Fanlo i l’Àngels Codina. D’aquí en va sortir un Quo vadis, Antònia Font? del Bernat Puigtobella.

 

Vostè és aquí a Terrassa

Vostè és aquí’ és un disc, o si més no, una obra complicada. Antònia Font han volgut reptar als seus fans i oients, i sobretot a ells mateixos, amb un joc de 40 temes que se suposa que han de representar tres línies de metro que només es troben al tema ‘Vostè és aquí’, que si no vaig errat és instrumental i amb un piano en codi morse dient el títol de la cançó. I és en les formes on comença el peatge. En la finíssima línia que separa la lleugera sensació de presa de pèl i el “això està molt ben fet, i per fer-ho així els has de tenir molt ben posats” hem de pressuposar, tenint en compte la trajectòria dels Antònia Font, que cal apostar per la segona opció… però, personalment, jo no deixo de tenir un cert regust permanent de la primera.

 

Escenografia de Vostè és aquí | Foto Pere Virgili

 

Perquè després de fer obres com ‘Batiscafo Katiuscas’ o ‘Lamparetes’, ningú no els pot considerar “un grup de festa major” que canta sobre l’Alegria (la definició és d’un espectador del concert d’ahir a Terrassa, no meva). Són un grup d’indie-pop. I fa temps que ho són. El que potser ha passat és que amb tant de metro s’han passat de frenada. Aquest disc és un viatge amb moltes parades, pràcticament sense tornades, i que no passa per cap pont. I això és el que fa que sigui més valent però menys pop(ular). Bé per ells, crec que regular pels incondicionals, potser massa complicat o inductor a la mandra pels qui els escoltem sovint però sense ser-ne fans.

Abans d’anar al concert a Terrassa parlo amb uns quants amics i un d’ells em fa una reflexió que quan els veig en directe presentant aquest ‘Vostè és aquí’ se’m confirma: Antònia Font és un grup per a gent a qui no necessàriament li agrada la música pop. És un grup per a gent a qui li agrada Antònia Font. Que el Centre Cultural Terrassa estigui ple i hi hagi pares amb criatures mentre està jugant el Barça també m’ho confirma una mica.

L’última vegada que vaig estar en aquesta sala per veure un espectacle també era un format poc corrent. Era el de l’‘Adelante Bonaparte’ dels Standstill i també tocaven tot el disc seguit per respectar el sentit i la intenció de l’obra que havien publicat. La diferència és que amb ‘Vostè és aquí’, com bé diu el noi que tinc al darrere, “és que no tens temps de…” -de gaudir? d’aplaudir?- perquè els temes amb prou feines duren dos minuts. Durant la reproducció fil per randa i en ordre del disc, només un parell de temes alcen el públic una mica més del normal: ‘Punyeta món’ i el moment àlgid en bicicleta de ‘Per jo i tots es Ciclistes’ amb un Pau Debon pedalejant i cantant escales amunt i avall. I després del peatge d’una hora i 40 cançons… l’alegria, el comandant, les lamparetes, en Clint Eastwood, etc. I és aquí on la gent que va al concert desperta perquè Antònia Font fan despertar amb les seves cançons. Uns temes d’una consistència incontestable a l’estudi i a l’escolta de casa.

Joan Miquel Oliver i Pau Debon, en segon terme | Foto Pere Virgili

 

La posada en escena, la il·luminació, el so… impecables. Però potser sóc jo que sóc un pèl massa exigent amb els directes i que, en temps de Colomos, New Raemons i molts altres, necessito que els grups tinguin una mica més de grapa a l’escenari. Pau Debon està molt sol defensant les cançons que no són del nou disc –durant el tram de ‘Vostè és aquí’ es passa tota l’estona al fons de l’escenari-, i a mi, personalment, em sorprèn i em falla una mica que en Joan Miquel Oliver, el cervell de la criatura, sembli un músic professional o d’orquestra quan es tracta de defensar les seves cançons en un concert.

Potser és que Antònia Font és un grup per a fans d’Antònia Font i no per a mi…

* * *

Ja em direu què us sembla l’escrit. Jo crec que és que no sóc prou fan d’Antònia Font. No m’agrada repartir galetes.

Aquestes fotos fantàstiques que acompanyen el text són de Pere Virgili, el cap de fotografia del diari Ara.
Poca broma.

La web de Núvol és www.núvol.com

Antònia Font tenen pàgina web, pàgina de facebook, compte de twitter i la música a spotify. El seu últim disc s’anomena ‘Vostè és aquí’ i el podeu escoltar aquí sota.






Gaudiu de la música, que encara que no ens faci sempre el pes, ella no es queixa mai.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...


Deja un comentario