Raemon, Rodés i Mei @ Un altre dijous

-Mar-tí Bou! Mar-tí Bou!
-Mar-ta Mei! Mar-ta Mei!

Un somriure, una abraçada i confirmat: està radiant. Amb aquest etern somriure i entranyable postura que porten de sèrie les persones que són primes que semblen que hagin de caure a terra de felicitat quan estan contentes. “Hi haurà un munt de gent”, em diu. “Ha vingut tothom. De veritat que estarà a petar”. I no para de somriure. De fet no para mai de fer-ho…

A fora d’aquest forat, que és el seu forat, plou i no vol parar, i a dins s’hi va amuntegant gent. Em deia el Gerard Segura –el Pèsol Feréstec– fa uns dies, que què és això que fas de relacionar-te amb gent tan moderna. Que què és això d’anar al Vinil() i passar-li música per twitter a gent del Time Out. Jo li contesto al Segura que mira, que s’ha donat… i que està bé. A més de la noia del Time Out, resulta que després del concert també estaré xerrant amb un intel·lectual punk.

La noia del somriure s’estarà des del fons de la sala fent una cosa que jo no he pogut fer mai: controlar que tot vagi bé i passant-s’ho bé alhora. Avui, i els dies anteriors i els que vindran són la seva criatura. Això del “Un altre dijous” ho ha parit ella i ha triat ella qui hi va, qui no hi va i s’ha encarregat de moure-ho prou perquè avui no hi càpiga ningú.

Ens trobem després del concert i em diu que m’ha sentit aplaudir. Tinc les mans molt grans i quan aplaudeixo se sent molt. És veritat. Però és el primer que em diu: “The sentit aplaudir als agraïments! Moltes gràcies!… Espera que he d’anar a parlar amb el Ramon i la Maria…”.

I desapareix.

Com diu aquell, ho està fent molt bé. Hi haurà un dia que no s’entendrà la promoció dels espectacles en directe sense ella. Comença a passar però doneu-li una mica més de temps.

Mentrestant, ella seguirà somrient d’aquella manera. Un somriure que et fa enveja i tot…

* * *

Som dins del cotxe. I el primer que penso és que és un cotxe de pare. Que després de fer textos per concessionaris a la feina i veure molts models d’automòbil, decididament, aquest és un cotxe per portar-hi criatures, trastos, i anar amunt i avall per llocs que no tenen perquè ser asfalt.

-Cap on vas, Martí?
-Jo vaig cap a Joanic… pensava passar-me per l’Heliogàbal.
-Som-hi doncs. Vosaltres heu sopat?
La Maria i l’Adrià responen que no i diuen d’anar a un japonès que hi ha prop de casa seva
-Perquè… oi que diuen que al cotxe és on se senten millor els discos? -pregunto amb conya- Podries posar el disc nou, oi?

El Ramon somriu i agafa un CD d’aquells que no tenen coberta ni disseny i l’entra al reproductor del cotxe. Comença a sonar el que ara ja és nou disc, “Tinieblas, por fin“, i li pregunto algunes coses i me’n sorprenen d’altres, com ara les seccions de vent que hi ha en més d’un tema. Això és nou.

Durant el concert ha comentat, mentre s’anaven passant el torn de cançó, que la gent li ha dit més d’una vegada allò que podríem resumir en aquella frase del “tú antes molabas” amb les cançons del Garfunkel i la dimensió desconeguda. Dies després, quan està de gira penja aquesta foto i la titula, literalment, “Cada vez caben menos canciones antiguas en el repertorio. #FUCKGarfunkel”.

Després del concert, l’intel·lectual punk reivindica que “és clar que sí! Ja n’hi ha prou de cafeteras! Visca el rock i el retorn a Madee!” mentre que la noia del Time Out recorda amb fruïció els temps en què no parava d’escoltar l'”Antarctica” i l'”Orion’s belt” mentre jo li reivindico el “The biggest box” i ella es queda parada perquè no tenia ni idea que els que maleeïxen el temps tenen un disc en anglès…

-I tu t’estranyes que la gent se’t queixi de la música que fas ara? -li dic, dins del cotxe, mentre condueix Eixample amunt- És molt fàcil! Abans feies cançons amb les quals la gent movia el cap de dreta a esquerra, i les que fas ara fan moure el cap amunt i avall dient que sí…

Ell somriu i comenta que potser sí que és així.

La veritat és que durant tot el setlist del concert ha anat incorporant alguna cançó del nou disc amb els temes més recents de The New Raemon, intentant deixar enrere al màxim aquest disc que l’ha portat, fins i tot, a les llistes d’èxits. El fenòmen se li ha menjat el projecte inicial i ara treu la banya el que feia fa uns deu anys per forma, però en una llengua diferent i mantenint el malestar en les lletres. De què, sinó, que el disc es digui “Tinieblas, por fin”?

Això sí, i una cosa que no falta mai als concerts d’aquest senyor: humor i més humor entre cançó i cançó. Les tristes són elles. No les noies, sinó les cançons. Ell es dedica a la seducció. Durant el concert i amb les cançons. De què, sinó, que una noia que conec digui que Ramon Rodríguez és “la barba definitiva”?

* * *

Hi ha moltes maneres d’agafar una guitarra. Però amb una guitarra acústica el tema es limita una mica. Pot ser que la caixa sigui prou grossa per fer la nosa suficient i que el braç que passa per sobre d’aquesta quedi curt. És el cas. És per això que la Maria Rodés l’agafa i pinça les cordes -perquè més que rascar les cordes, fa arpegis i puntejats- passant el braç molt a prop del màstil. La Maria, però, acaba de fer un disc on el camí amistós que recorrien la veu i la guitarra s’ha fet més petit per deixar-hi lloc per bateries, baixos, arpes, teclats, veus. I la veritat és que sona de fàbula.

És més. El tema més semblant al disc anterior, “Mirall”, és el single del disc però no crec que sigui la cançó que més m’agrada. Ni molt menys.

De fet, les “Transiciones” que havia de tocar al vídeo d’aquí sota -i que acaben sent el “Marathon Man” de l’altre- m’agraden més.

La Maria Rodés té aquesta capacitat de despullar les cançons i els oients amb una veu dolça, tendra… que explica contes, més que no pas canta melodies. I, personalment, celebro que en aquest nou disc, el “Sueño triangular“, hagi volgut incorporar molts més elements en la seva música perquè l’enriqueix. Li dóna més color. I la treu, encara que només sigui una mica, d’aquell sac de “noia que toca folk amb només una guitarra però que canta molt bé”. Aquí hi ha caràcter.

Dies després, en un concert al BAM on anirà molt acompanyada (teclista, guitarra elèctrica solista, una multiinstrumentista que toc l’arpa, la guitarra, i altres històries, un baixista, un bateria…) em confirmen que l’aposta és la bona. Que un directe amb energia on pugui, sobretot, deixar anar la veu que té li dóna alguna cosa més que no pas el perfil tímid i folk.

Si bé és veritat que en aquest vídeo no hi trobareu aquest doll de veu de què parlo -no és l’espai ni el format-, el que sí que espero és que l’aneu a trobar en un directe, perquè val la pena.

També val la pena no perdre’s l’entrecançó… Com està el país!

Total. Que un acústic al Razz petit potser no és el millor lloc per demostrar els canvis en la música que ambdós estan fent… Però és molt representatiu de què són ells dos, cadascun fent la seva.

* * *

-Ha estat fantàstic, Martí Bou!
-És veritat, Marta Mei.
-T’he sentit aplaudir quan han dit el meu nom… als agraïments.
-Si?
-És que tens les mans molt grans i aplaudeixes molt fort!
-Sí… -li responc somrient- La veritat és que…
-Un moment, ara torno!

I se’n va. Ha d’atendre a algú que segur que serà important per poder seguir concerts tan xulos com el d’aquest altre dijous. Com el que va muntar amb Seward… però d’aquesta gent ja en parlaré un altre dia.


* * *




El Ramon Rodríguez té, com a The New Raemon, una pàgina web, una pàgina de Facebook, un compte a Twitter, la música a Spotify i al Bandcamp.

La María Rodés té, una pàgina web, una pàgina de Facebook, un compte a Twitter, la música a Spotify i al Bandcamp.

La Marta Mei té un somriure permanent i un Facebook privat que algun dia caldrà guardar en una base de dades per saber qui és qui en l’escena musical de Barcelona.




Gaudiu de la música, perquè sigui drama o somriure, ella no es queixa mai.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...


2 comentarios

  1. […] No us perdeu aquest altre post, també, sobre Sueño triangular, l’últim disc de […]

  2. Elfitu wrote:

    Que bé que escrius quan parles de coses que t’interessen pàjaru

Deja un comentario