Vaig tard – Primavera Sound 2012

Aquest any m’he estrenat en això del Primavera Sound.

I la primera impressió és que, anant-hi només un dia, em fa l’efecte que ja vaig triar prou bé el dia que havia de passar pel Fòrum i què hi havia de veure.

La segona impressió és que hi ha una quantitat de gent amb cara de no trobar-se bé -per estètica- bastant preocupant. Però mira… jo he fet panxa últimament, o sigui que tampoc els ho retraurem.

La tercera impressió és que, tenint en compte que primer no tenia ni idea de amb qui anar al Primavera -anar als concerts sol és una cosa que no m’ha agradat mai gaire fer-, i que al final vaig poder anar-hi amb un amic que vaig acabar “perdent”… vaig acabar descobrint que al Fòrum hi era tothom.Em vaig trobar un munt de gent. Molta. Tota. Menys l’amic inicial. Una qüestió lligada al tema: és molt sorprenent que fos tan impossible trucar -ja no fer servir internet- pel mòbil. És… no ho sé. És un tema que han d’arreglar, sens dubte.

La quarta i principal, la música que vaig anar a veure o em vaig trobar. El fet és que jo tenia molt clar què anar a veure, i em vaig desviar només dues vegades del meu full de ruta. Un va ser positiu i de l’altre en vaig fugir. De fet, si em vaig gastar 80 euros per anar de concerts… va ser per veure UN concert: Refused.

Refused és un grup suec de hardcore que forma part de la meva banda sonora personal des que tinc… divuit anys? Menys? El ‘Songs to fan the flames of discontent‘, i sobretot, el ‘The Shape of Punk to Come‘ són dels discos que més cops he escoltat sencers. D’una tirada. I després, les cançons per separat. El ‘The Shape…’ és senzillament espectacular. Només requereix de l’oient que “toleri”, per dir-ho d’alguna manera, la veu -i el crit- del cantant. I és tan brutal, no només de formes, sinó que… no ho sé, és un disc que té una força increïble. Està plantejat, a més, com el disc de “pleguem com a banda”. De fet, tenen una cançó en aquest treball que es diu ‘Refused are fucking dead’. No cal explicar-ho gaire més, oi? El fet és que hi ha altres perles com ‘New noise’, un tema capaç de mesclar el hardcore amb la música electrònica, o ‘Deadly rithm’, que comença amb un fragment d’un disc de jazz on la bateria fa un ritme sincopat amb el plat per passar a uns Refused que entren amb tota la força del món però que mantenen el ritme que ens ha plantejat a l’inici aquest bateria jazzístic en un LP fa ja uns quants anys. I a mitja cançó se’n van a una transició tranquil·la amb bateria, contrabaix, i guitarra, i després… patapam. Algun dia he de fer un escrit complet sobre aquests dos discos.

I més si resulta que han tornat per fer concerts…

El fet és que jo tenia un horari i un recorregut, i la primera parada era veure -a petició de l’amic que vaig perdre- un tal Baxter Dury a l’escenari San Miguel que a mi no em va fer ni fred ni calor. També és veritat que no l’havia sentit mai gaire i, francament, amb algú que fa una cosa propera al folk… si no li entens les lletres pot acabar perdent molta, sinó tota la gràcia.

La parada següent, no acabant de tenir-les totes amb el Sr. Dury, va ser emigrant cap a l’escenari Mini a veure una gent anomenada Friends… i va ser una -curta i- grata sorpresa! Uns xicotets que saltaven i feien festa amunt i avall amb una elegància pop bastant xula. Està a la carpeta mental de “pendents de buscar a l’Spotify”.

Un cop acabat el concert de Friends, vam fer cap a veure una noia, dos teclats i una inoperància bastant important anomenada Grimes. I francament, vaig tenir la sana impressió d’haver-me perdut massa estona d’algun altre concert veient com una xiqueta rosseta intentava que funcionés el seu equip prou bé com perquè es moguessin més de tres flequillus sobremotivats. En resum: vaig fugir. Cap a on? Una mica més amunt, on The Afghan Whigs van oferir un tros de bolo bastant colossal.

Doncs això. Doble mandra cap a Grimes, sinó triple, perquè a partir d’allà vaig perdre l’amic amb qui havia anat al Primavera. La veritat és que m’ho vaig passar molt bé veient el concert d’un Sr. Dully que feia exactament el que volia amb aquestes magnífiques cançons que té i també, per què negar-ho, amb l’audiència.

Porta molt de temps sobre d’un escenari i sap exactament què ha de fer. Estic molt convençut de que estava a l’escenari (el principal) adequat, però en una hora injusta. Però els competidors eren ferotges…

I mira que s’acaben els Afghan Whigs i dius, “colló que no hi arribaré pas. Que això és a l’altra punta del putu Fòrum. Corre, corre!”. I si la consciència parla, tu obeeixes.

Corre, corre a veure els Death Cab For Cutie a l’escenari Mini on havies vist els Friends. I això que vas amb pas accelerat sentint-te com una formiga més en aquell “Cuando ruge la marabunta” i comences a sentir com comença a sonar sencera, sencereta, amb la introducció celestial que té, aquest fantàstic ‘I will possess your heart‘. Per Déu, com camina aquesta cançó! Un petit mantra de baix que va en un crescendo que desapareix de cop perquè aparegui una veu tímida i convençuda que diu que posseirà el teu cor. I DCFC què? Doncs Gibbard i companyia van fer molt bé la feina. No vaig trobar que fos una cosa absolutament brutal. Un concert a l’aire lliure tampoc és el meu escenari preferit… No estic acostumat als festivals. Total, que els voldré veure en un recinte tancat per valorar del tot què tal són aquesta gent en directe. Però en vam gaudir, i molt.

Com sempre passa, es veu, als festivals, hi ha un moment en què tens el cor dividit. La veritat és que mentre veia els DCFC no podia evitar pensar que també m’hauria fet molta gràcia veure Mazzy Star. Un grup delicat, fosc, elegant i amb grans cançons. Però com que no es pot ser a dos llocs a la vegada, vam apostar per Gibbard i no per aquesta gent. I ja em sembla bé. La veritat, és que hi havia tal quantitat de grups, la majoria d’ells desconeguts per mi, que no sé quina va ser “la sorpresa del Primavera Sound” que em vaig perdre. Jo anava a veure “lo meu”. I amb Friends, com a sorpresa, ja en vaig tenir prou.

I què, i què? Doncs a córrer una altra vegada. I aquest cop cap al concert pel qual havia concert tota l’entrada. Sisí… Tots aquells euros per veure els Refused, junts de nou després de… 15 anys d’haver plegat? I el primer que diu Dennis Lyxzén és que encara se’n recorden del bolo que van fer a Barcelona “a una sala que es deia Garatge”… i dius, “a la merda l’entrada del Primavera. El que hauria pagat jo per haver estat en aquell concert”. I comencen a tocar. I ho toquen tot. I veus un munt de serrells amb el clatell tallat curt que miren en la distància o que s’aventuren en un fossat hardcore. Perquè ho van ser, però ara escolten… euh… Fleet Foxes, per dir alguna cosa.

“Sí, nena… jo vaig ser punk. I mira’m ara, que vaig anar per fi a l’òptica universitària perquè no m’hi veia i perquè amb el RACC t’hi fan descompte… Sí nena, ara estic brincant mentre pateixo per si em parteixen les ulleres a ritme d’un ‘Coup d’état’ suec. Sí, nena… jo vaig ser punk però no m’agradaven els que feien pudor i per això em posava gent que cridava als auriculars i feia cap a casa quan la penya volia matar-se a porros en una casa okupa…” Què? Com dieu? Ah, sí! Que aquests maleïts suecs són la pera. Va ser un gran, molt gran concert. Més d’un hauria de preguntar-se com s’ho arriba a fer Lyxzén per moure’s d’aquesta manera, suar d’aquesta manera, cridar d’aquesta manera… i fer-ho tot amb una roba tan arrapada. Més d’un serrell femení no parava de mirar-li les no corbes, al rosset suec cridaner.

Doncs res. Senzillament espectacular.

I després? Doncs després, entre moltes altres cançons, això:

I què? Com ho heu vist? No gaire bé, perquè és gravat amb el MartíPhone des de lluny, però… ¡què carai!, el solo que es marca en aquesta cançó Nels Cline davant l’atenta mirada de Jeff Tweedy després de cantar dolçament sobre una Alemanya impossible és… és Wilco. Va ser un molt bon concert. El vaig veure des de lluny i em va servir per tenir un cromo que em faltava. I em va fer venir ganes de tenir el de “Wilco en recinte tancat”, com els Death Cab For Cutie. Va sonar de tot i va sonar tot molt bé.

I per acabar… Franz Ferdinand. I què fa aquesta gent? Una fórmula de ballaruca indie bastant inapel·lable. És veritat que sempre fan el mateix, però el que fan ho fan molt i molt bé. Sinó no s’entendria que ells tanquessin la nit d’una primera jornada del Primavera Sound 2012, de la mateixa manera que el dia següent ho van fer The Cure, que és una banda que ja fa dècades que surten als llibres com a imprescindibles. Per tancar la nit, fes que sonin ‘hits’ a mansalva. Potser no de quarta fila, però a can Bcncultura.cat ho expliquen molt bé:

(…) Franz Ferdinand no podia regalar res més que el que han ofert des de que van debutar: linealitat i repetició de fórmula. Tot i que el gran públic es torna boig amb The Dark of The Matinée, Brief Encounters, Tell Her Tonight, Michael, This Fire, 40ft, Do You Want To, No You Girls o Take Me Out, sempre han estat un grup de quarta fila; fins i tot Alex Kapranos va excusar-se per la seva veu a l’inici de Walk Away. I encara hi havia qui els defensava després dels dos primers discs…

Jo no seria tant dur per una raó. Van obrar de “tancafestes”… i van tancar la festa. Si en aquell moment, enlloc dels Franz Ferdinand (un altre cromo que volia tenir), m’hi haguessin posat un grup d’electrònica minimal o alguna altra història segur que no hauria tingut cap problema per tornar del Fòrum perquè hauria marxat abans d’hora.

I al final de tot, què? Doncs allò que els preguntes a dues noies xilenes despistades on és casa seva, et diuen que a Sagrada Família, i comparteixes un taxi amb elles perquè així surt més barat tot.

I el dia següent, una son descomunal.

Però va valer molt la pena. Espero que l’any que ve el Primavera Sound m’ofereixi un cartell prou interessant. No perquè ja tingui l’entrada comprada del PS13, sinó perquè m’agradaria tornar a passar-m’ho tant bé com aquest any.

Gaudiu de la música, que malgrat que a vegades l’hagis de compartir amb massa gent, ella no es queixa mai.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...


Deja un comentario