La victòria de l’home simpàtic

Com més l’escolto, més me’n convenço. Si la fa, que no crec que la faci, l’haurà de fer molt grossa perquè em caigui malament.

El món i entorn (terme barcelonista) del rock, el pop, el heavy, el punk, l’indie,… tots tenen una debilitat pels rebels, els diferents, els estrafolaris, i segons com, els antipàtics.

Només se’n salven els adorables. Aquells que ultrapassen la possibilitat de ser antipàtics. Perquè són tan propers que són com de la família, o fins i tot, els hem elevat a gendres i nores perfectes.

Però vés-te’n a Amèrica, que allà es coneix tothom (ui, sí!), i busca aquest gendre manelici al món del pop. Això només els va passar als seixanta. I això vol dir, doncs, que ja fa més de cinquanta anys que ho han superat.

Recordo a ma germana adorant en èpoques pretèrites i adolescents a Axl Rose, individu desagradable on els hi hagi. Per borratxo, per trepa, per prim o refatot. En aquell moment, bandana al cap, aquell noi rosset anava clamant que calia usar la imaginació i, sobretot, anava explicant a tothom que la seva discogràfica no el deixava fer allò o això. Uns anys i cops de realitat després, Axl Rose ha passat a ser un Ronaldo del rock: lleig, gras i història viva als 40 anys (ara potser més i tot).

I de què la victòria? Ara ve…

Recordo un reportatge de Nirvana que, evidentment, estava centrat en LA icona d’una dècada. L’individu que li va fotre una patada al cul a Michael Jackson del número 1 de les llistes amb un disc que va canviar conceptualment l’expressió «música mainstream». Però el que més recordo era una entrevista en un festival on hi havia els tres membres del grup i Cobain deia amb tota tranquil·litat que encara que John Bonham de Led Zeppelin estigués viu no el canviava per Dave Grohl (i mira, vés per on…).

I Bonham no era el que popularment anomenem «un tirillas». Era un tio que a la cançó «Moby Dick» es cascava uns 20 minuts de solo de bateria, una bona part sense baquetes i donant cops i més cops al set de bateria. Només pensar en aquells marcs metàl·lics dels tambors em fan mal les mans…

Però Cobain, ni curt ni mandrós, deia que no el canviava per res. I doncs? Entre d’altres coses perquè l’amic de les arts (l’escola d’arts, s’entén), en Kris Novoselic, sí que era un tirilles, i només servia per seguir el ritme, tocar sense sabates a l’escenari i, temps després, per gestionar la pena que ara encara mig-tenim perquè el noi rosset es va fotre un tret al cap.

Encara recordo millor quan vaig sentir Foo Fighters per primera vegada. Era la cançó I’ll stick around, del primer disc, i no em vaig poder creure que qui hagués fet tot allò fos un bateria. Sense ànim de menyspreu, haureu d’entendre que amb 16 anys no et planteges que un bateria pugui fer alguna cosa més que no sigui tocar tambors i plats…

Doncs va i resulta que també canta. I que toca la guitarra. I el baix. I ho ha gravat ell tot sol. I a sobre ho fa bé. Ja li feia els cors a Cobain… però fins llavors, per mi, Grohl només era un individu suat amb els cabells mullats que li tapaven la cara, sense samarreta i enfonsat darrere d’un escenari on tots els focus anaven a les camises de llenyataire.

I amb el temps t’adones que la gran gràcia i secret de Dave Grohl és que, molt probablement, és un tio simpàtic.

Sinó no s’entén que Josh Homme el cridés per fer de bateria a un dels millors discos de Queens Of The Stone Age, que s’ajuntés amb ell i John Paul Jones (baixista dels Led Zeppelin) per formar el grup Them Crooked Vultures, que una Estrellita Verdiales com Paul McCartney el convidi a un egobolo dels seus,… o que en un mateix concert de Foo Fighters hi passi a tocar amb bigotipatilles, cigarro en mà i micro a l’altra en Lemmy de Mötorhead (mig mite, mig home del sac), i Brian May i Roger Taylor de Queen (déu n’hi doret com canta el bateria, Taylor Hawkins, oi?). Un és d’anar amb Harley-Davidson’s i els altres… aquesta imatge la teniu present?

No es pot fer tot això caient malament.

I no pots fer els discos amb músics de bandes ben diverses si no caus bé.

A més, no li recordo un sol estirabot d’aquells que et fan pensar «quin tros de burro… quan caiguis en desgràcia ja t’escoltarà ta mare». Ni tan sols quan la Courtney Love tirava els plats pel cap de qualsevol que se li creuava per davant…

No.

N’hi ha d’altres que tenen aquesta aura, però que no tenen el mateix somriure. Jack White sempre semblarà que està mig malalt. Eddie Vedder sempre semblarà que està massa preocupat. Amb Rufus Wainwright tindràs la impressió de que no vas prou mudat. Jonny Greenwood sempre tindrà aquesta pinta de «què estic fent aquí podent estar a casa fent música estranya» i Thom Yorke… semblarà que hagi de portar la clínica de Jack White amb Beth Gibbons d’infermera. Se me n’acudeixen més, però aniria una mica per aquí. Potser hi haurà qui no compartirà gaire aquest paràgraf, però és una impressió personal.

D’aquí la victòria de l’home simpàtic.

Ho deia fa poc al Twitter, que l’haurà de fer molt grossa perquè em caigui malament.

I ho deia després de veure aquest concert que va fer fa molt de temps a un Hyde Park ple a vessar, davant de 85.000 persones, on hi toquen tots: Dave Grohl amb els seus Foo Fighters -i també els seus amics-, i on sobretot s’ho passen molt bé.

Quina enveja, oi?

I tot això de què? Doncs que des de fa uns dies que toco amb uns amics i s’està institucionalitzant que «In your honor» de Foo Fighters finalitza l’assaig…

… perquè estem tots d’acord que és un dels inicis de disc més imponents que et pots trobar.

Quina manera de començar un concert, oi?

I què carai, que sense ser fan, el tio em cau molt bé.

Dave Grohl té la música amb Foo Fighters, Nirvana, Queens Of The Stone Age i Them Crooked Vultures a la xarxa.

Gaudiu de la música que, a més de simpàtica, ella no es queixa mai.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...


One Comment

  1. Tevet wrote:

    I tot això es pot cantar amb un xiclet a la boca?… Acabes d’inventar el simpapost carregapiles matinal. Avui m’estalvio el colacao. Salut i bons assajos!

Deja un comentario