Vaig tard – Joan Colomo

Devia ser en Guillem Caballero, dels Surfing Sirles. Sí. Segurament devia ser ell qui em va dir que m’escoltés en Joan Colomo. Devia ser cap allà el 2008, o fins i tot abans. En un casset d’aquells reaprofitat.

Ens trobavem un cop per setmana per fer un programa que es deia “Ara em toca a mi” en una ràdio xurrusquera de Sants i poc després, en una de Sarrià. El tema anava així: ell posava una cançó i jo deia que era una porqueria i viceversa. Ja em diràs què en pots esperar d’un programa així… doncs com a mínim, una mica de mala bava, bon humor i també bones cançons, encara que haguéssim de dir que la cançó de l’altre era una porqueria “per esport”.

Allà vaig descobrir que, en paraules del Guillem, “l’Eduard era un portal” de la mà dels Akron/Family, i des de llavors que no ho vaig poder deixar d’escoltar. També és veritat que portava coses que encara no he aconseguit que m’agradin encara que “toqui” escoltar-les com ara El Guincho, o coses que només són a l’abast de l’univers de la família Caballero com Dolores Vargas “La Terremoto”.

Una altra cosa de les coses que portava eren… els seus amics, o els amics del seu germà, o els amics de… Amics.

Ara fa uns quants dies quedava amb un Amic del Bosc i comentava que estaven assajant només tres perquè “el Guille està a Andalusia”. Amb qui? Amb en Joan Colomo.

Doncs sí. Vaig tard parlant d’ell (en solitari) perquè el Guillem ja va venir una vegada a la ràdio amb un casset amb “L’ocell” d’en Colomo.

Universos paral·lels, un aire naïf i punyent, una veu capaç de pràcticament tot, i una manera de fer i una actitud bastant punk que, alhora, s’ajunten amb una delicadesa i un carinyo entranyables. És per aquestes últimes característiques que no m’estranya que en Colomo hagi congeniat tant amb El Petit de Cal Eril. Un altre mig-punk disfressat… Poca pena!!

Ja vaig fer una dissecció, un “Vaig tard” del “Disco póstumo” de La Célula Durmiente, un disc que encara no em canso d’escoltar.

Sembla, però, que quan Colomo agafa aquesta guitarra espanyola amb una pastilla aguantada per cinta aillant té altres plans. No té cap intenció de sonar dur i que el so el porti lluny, sinó que la música el porti lluny i que quan arribi el cop al cap, aquest sigui prou dur. És aquest ocell moribund el que després et queda al cap. Feu un play a “L’ocell”, feu…

… té mal destí!

Tinc la impressió de que el “Contra todo pronóstico” és un “disc-escombra”. Com els cotxes del Tour que “empenyen” els ciclistes cap al grup. Que no se’m malinterpreti. És just el contrari de la porqueria. És un disc que amalgama tot el que -imagino- havia anat fent en Colomo a les seves habitacions de pisos compartits fins el 2009 sense un ordre i un concert previ.

O sí. Potser havia anat tocant aquests temes obrint concerts per amistats BCore’s… Segurament havia anat gravant a la seva ment i en algun casset -suposo, imagino- tot un seguit de composicions, moltes d’elles excel·lents, com ara “La mort” o “Todo es tan jodidamente relativo”, “El camí”… -sóc massa fan!- fins que se’n va anar a can BCore, que ja coneixien el seu talent de la seva etapa a The Unfinished Sympathy i Zeidun a dir “Ei, nois! Que tinc material de sobres per gravar un disc en solitari!”.

Dit i fet. I un cop fet el descart de temes que segur que tenia de més, es va editar el “Contra todo pronóstico”. Cançons curtes. Cançons que no tenen a veure les unes amb les altres. Temes centrats, que no es distreuen en altres coses. Si parlen d’alguna cosa, en parlen i prou. Si expliquen alguna història, o l’expliquen o la fan arribar. Punk de forma, més dolç que les experiències anteriors.

Com aquest “Todo es tan jodidamente relativo”, que comença com aquest casset que us descrivia abans fins que se’n de viatge a un moment dolç d’una peli de Tarantino…

Només em pregunto perquè al tema que obre aquest primer disc en Colomo diu que “las letras se me dan fatal” i “es que yo no sé escribir”… Jo no ho crec.

Temps i cèl·lules dorments després, va i edita el “Producto Interior Bruto Vol. 1“.

Si treus un disc que titules com a primer volum d’alguna cosa és perquè n’han de venir més. Seguint el “suposo, imagino” anterior i que no té cap altre fonament que no sigui la intuïció d’un servidor, el disc devia ser una reflexió d’en Colomo en la línia de “totes aquestes cançons són un producte interior meu, en brut… però en tinc tantes que les treuré per parts”.

Pel que fa a les formes, aquest és un disc un pèl més elèctric -des de la “Pirotecnia barata” i la “Fe en el acné”-, amb moments més reposats com ara “Hort mort” i sobretot una perla anomenada “Màgic”.

Aquí la teniu: una espècie de nana-punk que dóna una resposta vitalista a un relat sinistre del món que vivim. Tant li fa si el món se’n va en orris, que “jo no vull saber la veritat, vull ser feliç!”.

És màgic…

… és meravellós!

Una altra perla d’aquest disc, per mi, és aquesta incursió llatina -Guillem Caballero als teclats- anomenada “A contrapèl”:

Començar a remar altre cop contra el mar / Escopir cap al cel resistir a contrapèl / Saber d’on bufa el vent, anar a contracorrent / Plantar i tallar d’arrel, resistir a contrapèl.

I si en un disc anuncies una primera part, serà que faràs la segona. Heus aquí el “Producto Interior Bruto Vol. 2“:

El disc, que també comença amb una “Pirotecnia barata”, aquest cop gravada al revés i reproduïda al revés (!!), planta una portada on tot el que era viu al primer volum, ara és sec, mort i cremat. No és que el primer PIB sigui una oda a la vida però, amb els temps que corren, aquest segon PIB explica noves sensacions, potser latents al primer, que no són precisament optimistes.

De nou hi ha temes d’aquests de “què hi farem, has vist com està el pati? Millor que anem fent i anem tirant perquè tal i com va el tema acabarem pel forat del vàter”, però també algun tema molt tendre com aquestes “Mans buides” que clamen amb una espècie de xiuxiueig a cau d’orella que “sort que tu em cuides”.

En la línia del “què hi farem…”, hi ha cançons reposades com “El fong i el llangardaix”, “Ya ves Andrés” o la magnífica “El xiprer”, i altres temes més enèrgics com ara la cançó de circ balcànic anomenada “Ebri”, o aquest tema anomenat “Bar y montaña”, que musicalment deu fer les delícies del amants de la xerinola rockera i ballable:

I si calia saber de què coi va això del “Producto Interior Bruto”, en conjunt, en Joan Colomo ho relata en aquesta cançó que -sembla- que tanqui aquest cicle de dos volums:

Jo confio que en Joan Colomo segueixi trobant motius per explicar-nos què és el que el fa patir, pensar, fugir, enfadar, riure i somriure i, finalment, caure en la música per explicar-ho.

No li vull mal, però és que en sóc molt fan.

* * *

Un tema apart. Trobo molt encertada -i graciosa- la descripció de Joan Colomo que fan a can BCore. És així com es forgen les llegendes!

Había una vez un chico delgaducho que, agarrado a su guitarra, cantaba como los ángeles. Cuando quería, también sabía poner voz de tabernero: para enamorar a mozas de buen ver o ahuyentar demonios y chavalines impertinentes. Si Orfeo adormeció al Cancerbero con su lira, las melodías mágicas de Joan encandilaban a fieras, niños y suscriptores del rockdelux: hacía la mejor música pop. Tenía el gancho de los grandes embaucadores, des de los Shins o Devendra Banhart a Pink Floyd, pasando por Shakira, John Frusciante, Albert Plà, Joanna Newsom o los Bee Gees. Escribía pareados sobre la banalidad del mal y del capital y se componía encima, siempre atrapado buscando la rima adecuada, siempre con mil melodías rascándole el paladar del cerebro. Como un Eugenio resucitado, entre cancióny canción hacía reír a a la peña –también llevaba gafas oscuras como Eugenio, y un cubata en la mano,y un cigarro en los labios.

(…)

Había una vez un cantante buenísimo que se llamaba Joan Colomo y que no paraba de sacar discos, porque las canciones, por dentro, le hacían cosquillas y le pellizcaban hígado, páncreas y cualquier órgano que se les pusiera a tiro y si no, se las sacaba de encima le cogía algo. Corrían los primeros decenios del s.XXI y los que estábamos por allí lo disfrutamos como energúmenos.

* * *

Servidor és d’una ceba bastant considerable però aquí el tema lingüístic m’és absolutament indiferent. Les cançons que són cantades en català, en castellà o en anglès són així perquè ho necessiten. Perquè els toca.

No deixa de ser simptomàtic que la meva “mestressa” a la feina, quan li he de dir amb complicitat que hi ha alguna cosa de la tasca que estic fent que és terrorífica o que, simplement, és una porqueria, m’entengui perfectament si el diàleg comença amb un servidor dient “És màgic…”, i ella ja sap que la frase continua -sense haver sentit mai la cançó- amb un “… és meravellós”.

Doncs sí. “És màgic, és meravellós”. Que ens menteixin així? Acostumeu-vos a que no tots els discos són com els que ha tret en Colomo en solitari, perquè no crec que sigui pas mentida: ja podeu estar feliços de poder gaudir-los.

Mentrestant serà qüestió de fer-se pirata de maletí i/o corbata. Però això ja és un altre tema, i una altra banda d’en Colomo

 

En Joan Colomo té un Myspace, un Facebook, una web una mica a mig fer, i tota la música penjada a Spotify i a la venda a l’iTunes. També podeu comprar el seu primer, segon i tercer disc en solitari a la tenda online de la discogràfica BCore.

 

Gaudiu de la música que, encara que vegi el panorama negre, sempre troba escletxes per treure el nas… i no es queixa mai.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...


12 comentarios

  1. ruye wrote:

    Hauré d’assentar-me a escoltar el Colomo amb tranquilitat. Dos cracks com en Martí i en Guillem no poden estar equivocats.
    Salut!

  2. Els vaig tard… per mi crec que es podrien traduïr en: escoltat, reescoltat, digerit i interioritzar…Jo prefereixo un vaig tard…que l’espuma (o souffle, que deia aquell) de l’actualitat: Com sempre les teves paraules destilen respecte, coneixement i passió. Genial!

  3. Albert Garcia wrote:

    Jo també vaig tard amb Joan Colomo. Més enllà dels hits poca cosa més he sentit. És per això que aquest article em va que ni caigut del cel. Gràcies Martí, gran feina!!

  4. Marta wrote:

    Interessant post!!
    Si voleu continuar amb Joan Colomo, l’altre dia el van entrevistar a la ràdio de Mataró, en un programa que val la pena estar atent! Ah, el link: http://www.ivoox.com/2012-04-12-murmuri-audios-mp3_rf_1164289_1.html
    Felicitats altre cop!! :)

  5. albertosancho wrote:

    Enorme post i gran Colomo. Gràcies i enhorabona!

  6. Elfitu wrote:

    Si tu vas tard, jo… Malgrat tot has aconseguit interessar-me per una música i una manera de cantar que, a priori, no són snt de la meva devoció. Ras i curt: les veus de falset i l’entonació “quejumbrosa” en principi no em predisposen a favor. Però… aquest noi té talent. Jo diria més: té talent. I val la pena escoltar-ne les cançons, lletres incloses encara que ell digui que no les sap fer. Bon post. Gràcies i segueix anant encara que sigui tard.

    • Marti Bou wrote:

      Moltes gràcies pel teu comentari. Intentarem escriure més sovint! Últimament és un pèl complicat… però hi seguirem anant, encara que sigui tard.
      Ah! I si t’ha agradat el que has sentit, tens un munt de links per sentir més coses d’en Colomo.
      ;o)

Deja un comentario