Espectador i actiu

Moltes vegades, quan llegeixes la crítica d’un concert, un dels temes que repassa qui escriu és l’actitud de l’oient. Del públic. De l’espectador. I poques vegades trobareu algú que agraeixi en els seus escrits un públic sense esma, sense ganes de participar, sigui en aquest joc silenciós que són les mirades entre músic i audiència i que busquen el so adequat, o sigui davant les proclames del músic que reclama més -ull, que ve la paraula meravellosa- feedback per part de qui té al davant.

* * *

Aquest 29 de novembre de 2011 ha fet 10 anys que va morir George Harrison, i poc abans, al festival In-Edit de Barcelona, vaig tenir la sort de veure un llarguíssim documental de Scorsese sobre la seva figura. La veritat és que he dubtat molt a l’hora de titular aquest post, ja que la meva aposta inicial era anomenar-lo “El contrapunt”.

Quina paraula podria definir millor l’anomenat, a vegades, “tercer Beatle” davant dels altres dos grans cervells que van posar les bases de la música popular? I més encara si pots fer un passeig intel·lectualoide i deixar anar tranquil·lament que el contrapunt és un terme musical… però no.

Espectador i actiu.

El per què? El documental que vaig veure i la cançó que us proposo. Aquí la teniu. Feu-la sonar, i mentrestant us explico la resta:

George Harrison – Isn’t it a pity

 

Hi va haver diversos moments del documental que vaig veure que em van deixar un record d’aquells que podré anar explicant quan surti George Harrison en una conversa, però que en realitat a qui li importen és a mi. El primer de tots, el del ja en aquell moment exBeatle veient una posta de sol i dient “jo vull fer això”. No és voler ser Déu. És que el que facis sigui bonic i t’ompli del tot.

L’altre, el sentit de l’humor que ja li coneixia, però que va anar més enllà del comú dels mortals (amb cartera) quan Harrison va decidir, després de que la productora de cine que havia de pagar “La vida de Brian” es llegís a l’últim moment el guió i decidís deixar tirats els Monty Python, pagar de la seva butxaca l’obra mestra d’aquests mestres de l’humor anglès. “No cal! De veritat que no cal!”, li deien a l’amic George. “Per què ho fas? Són molts diners!”, li deien. I ell els va contestar que la pagava “perquè la volia veure”. Es veu que Harrison va hipotecar casa seva perquè tots -i ell també- la gaudíssim.

I l’últim, per no fer-me pesat, la vessant transcendent de George Harrison. Explica la seva dona al documental que durant molt de temps, una de les coses que preocupava més a l’exBeatle era si estaria preparat per “abandonar el seu cos” quan morís. De fet, l’assassinat de John Lennon li va suposar un cop molt dur perquè creia que el seu amic havia abandonat el seu cos d’una manera terrible.

Fa deu anys, quan Harrison va abandonar el seu cos després de patir un càncer terrorífic, tots els diaris van poder explicar -i identificar pels qui no els interessa tant com a mi- a Harrison com a “el Beatle de la Índia”, etc. Doncs sí, però tampoc sempre. De fet, si esteu sentint el mateix que jo, aquesta cançó deliciosa no té gaire res d’oriental, de Hare Krishna, ni de Mahareshi Yogui.

I canta George Harrison,

.
No és una llàstima?
No és una vergonya?
Com ens anem trencant el cor els uns als altres
I ens causem dolor els uns als altres
Com prenem l’amor dels altres
Sense pensar-hi més
Oblidant-nos retornar
No és una llàstima?

Algunes coses comporten massa temps
Però, com t’ho explico?
Quan no gaire gent
Pot veure veure que tots som el mateix
I a causa de totes les seves llàgrimes
Els seus ulls no poden tenir l’esperança de veure
La bellesa que els envolta
No és una llàstima?

(…)

Bé, no continuo perquè em sembla que deveu tenir prou nivell d’anglès -i jo tampoc sóc un nadiu- per entendre una lletra que fa un individu que és espectador, però també actiu. Es tracta del mateix George Harrison que explicava a “Something” allò de que “hi ha alguna cosa dins seu que mou, i m’atrau com cap altra cosa”, però que a continuació afegia, actiu, sense caure en l’apatia o l’inacció, que no ho pensa deixar, que no pensa en abandonar.

Jo tinc a George Harrison com a aquest contrapunt. Com a un dels millors espectadors actius de Lennon i McCartney -fins que aquests havien de reverenciar-se davant de temes imponents com “Here comes the sun”o “While my guitar gently weeps”-, però que alhora van ser el millor i més efectiu tap creatiu perquè Harrison no pogués “fer allò”.

Fer aquella posta de sol -major, menor, sèptima, el que fos- musical que hi ha a l’All things must pass, per exemple.

 

Espectador del neixement del llenguatge pop de mans dels Beatles, i actiu vital del grup amb el seu estil únic de tocar la guitarra i com a compositor de petites joies.

Espectador de tot un moviment musical -si alguna cosa era Harrison era amic dels seus amics- i actiu de causes benèfiques, supergrups impensables, diversions, produccions i cinema.

I en aquesta delícia de cançó, Harrison és espectador d’una situació tràgica que el fa reflexionar en veu alta dient que el que veu “és una llàstima”, tot donant un toc d’atenció als seus espectadors i oients perquè s’adonin d’una situació que ens porta a trencar-nos el cor els uns als altres, que ens provoca dolor,… un dolor que podria ben bé ser l’impediment de deixar el nostre cos en pau.

I aquest final, amb una lletania que resa “quina pena, quina pena,…” mentre un cor monumental remou els teus records de fan de Beatles que molt fluixet, i sense que se n’adoni ningú, et facin taral·lejar allò de “la, la, la, la-la-la-lá, la-la-la-lá, Hey Jude…”

Fa deu anys vam perdre un espectador d’un món que molts no vam ni veure, ni sentir, ni viure. Tot un actiu de la música popular del segle XX.

 

Una llàstima…

 

Podeu trobar a George Harrison a la seva pàgina web, a allmusic.com, a Facebook, a Myspace, molt poquet a Spotify, a Last.fm, i podeu comprar la seva música a l’iTunes Store.

 

 

Gaudiu de la música, que encara que ens abandoni de tant en tant ella no es queixa mai.

.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...


8 comentarios

  1. Miquel wrote:

    Pocs posts darrerament però amb molt nivell i treballats. Un plaer senyor!

  2. Zedka wrote:

    Molt bon post Martí!
    No sóc molt dels Beatles, però George Harrison es fa estimar i més després de veure el documental.
    Com bé dius, it’s a pity.

  3. Tevet wrote:

    Idea del mes: no deixar de veure la bellesa que ens envolta, sobretot la que tenim molt a la vista i que potser ja no sabem mirar.
    Idea associada: permetre’s ser delicats, no amagar-se en el cinisme.
    Gràcies per la lliçó d’avui, mc bou.

  4. iGoo wrote:

    Entenc el perquè no et prodigues massa per aquí. Ho entenc i ho agraeixo al mateix temps.
    Cada cop que surt un nou post teu penso: ‘Ep! Alguna cosa que emociona al Martí! Anem a llegir-ho!’
    Jo sempre els hi he fet el buit als Beatles, no he escoltat mai un disc d’ells, lleig, ho sé, actitud snob cert, mai és tard però… T’he hagut de llegir a tu per començar a veure’ls d’una altra manera, coi tinc ganes de fixar-me en com tocava el bo del George Harrison!

    Salut company.

  5. lourdes wrote:

    Preciós Martí! M’has deixat amb moltes ganes de veure el documental! ;)

  6. Montse wrote:

    Que gran, aquesta entrada…!

    • Marti Bou wrote:

      Moltes gràcies, Montse!
      Potser no escric tan sovint com caldria, però quan m’hi poso hi esmerço el temps que calgui perquè sigui un text, un “això” (que diria el George Harrison), que em provoqui satisfacció, goig, i ganes de seguir escrivint!

      I que no me n’oblidi: moltes gràcies per comentar!