Un altre cantar

El dia després del meu aniversari, la bruixa de la meva parella aconsegueix reunir a casa seva, en una festa sorpresa una trentena de persones. N’hi ha de moltes bandes. I amb aquestes, que un d’ells, que es dedica a això de la música, em deixa anar una reflexió que se’m queda gravada al cap durant dies:

– T’hi has fixat? Tots els grups de pop-rock que canten en anglès que escoltem ara canten molt i molt bé. Pràcticament tots! En canvi, aquí… no ho entenc. Per què la gent que canta en català no canta així?

-Si? Tant?- que li responc.

-Fixa-t’hi que cantar, el que se’n diu cantar bé, canten més bé les noies… i tios que cantin bé, tirant a pocs. I en castellà igual. Molta actitud a l’escenari, potser tenen molta personalitat cantant però… però la veu, què vols que et digui?

I després, va un servidor i s’hi fixa. I l’amic aquest resulta que té raó.

Dies abans i després he anat a concerts i fent memòria o tenint-ho en compte, m’adono que no hi ha una exigència pel domini de l’instrument que és la veu.

La veu és un instrument molt complicat de dominar. Si ets a un escenari, toques una guitarra i saps que toca tocar un La amb la guitarra, posa els tres dits com els has de posar, que el La sonarà. Això sí, primer has de tenir afinada la guitarra. Entrar a temps ja és una qüestió de sentit del ritme, no pas de tècnica.

Aquest amic, quan em parla de la gent aquesta que canta en anglès, em diu uns quants noms, com ara Arcade Fire o My Morning Jacket, però no para de parlar-me dels Band Of Horses… I va un servidor, que és una mica poca-pena i no els havia escoltat, i s’hi posa. I Déu n’hi dó.

I és que l’amic té molta raó. Aquests barbuts de Seattle anomenats Band of Horses, després de fer de teloners d’Iron & Wine, van fitxar pel mític segell de l’estat de Washington Sub Pop (Nirvana, Sonic Youth,…), i amb el temps han tret tres àlbums, l’últim del 2010 i que ha tingut força volada.

Total, que després de la recomanació, el dia següent em poso a buscar legalment a la xarxa i em trobo aquesta meravella. No és només la cançó, que ho és. És que dóna tota la raó a l’amic que es dedica a això de la música. Pareu -no només- l’orella:


I de què el “no només l’orella”? No pels tatuatges o les dents mal posades -que Déu n’hi doret, també- sinó també per fer el que fa, i el com ho fa.

Si us heu posat mai davant d’un micro per cantar sabreu que s’ha de cantar DAVANT del micro. El barbut de la guitarra i que fa la primera veu ja ho fa això. El tema és el baixet de l’esquerra, que ben bé a mig metre del micròfon, el tros d’animal es casca una segona veu per treure’s el barret.

Durant el vídeo, veus moments entranyables entre els barbuts i la seva mirada de complicitat, i en referència al cantar i al domini de l’instrument que és la veu… un contrapicat que els agafa als dos i que permet veure la distància que hi ha entre el barbut petit i el micròfon.

D’acord que hi ha un moment que mig grinyola… però jo li ho perdono. I més essent un directe.

* * *

En fi, que el senyors Pla (el Mazoni i l’Albert), Carabén, Gisbert, de les Arts, Font, i fins i tot s’hi me’l feu anomenar, Quintana tenen veus personals -o no tant-, dominen més o menys l’escenari, tenen accents que ens fan gràcia, una lírica alegre-trista-bona-dolenta-plana-profunda o derivats… però no dominen l’instrument que és la veu.

Diu aquest amic que es dedica a la música que quan a Catalunya van “repartir la veu”, una meitat li van donar a Ramon Rodríguez i l’altra a Enric Montefusco. Jo a aquests dos, hi afegiria en Colomo, el Sr. Eril, el Sr. Espaldamaceta (una veu, que quan és greu, és espectacular), el Fer Acosta, el Pau Vallvé… i l’amic que es dedica a la música.

Amb les noies no m’hi fico, perquè sovint és l’únic argument que tenen per justificar que els facin prou cas (per aquí em caurà algun pal?).

* * *

La veu es té o no es té. I si es té s’ha d’aprendre a dominar per fer-la servir bé. Que es donin aquests dos factors ja és, pràcticament, un miracle. Això aquí. Perquè si heu vist el vídeo que hi ha més amunt veureu que a altres llocs no. És el que es demanda, el que en certa manera és exigible a qualsevol músic.

Si toques un instrument, fes-ho bé. Sinó, calla… o complementa-ho amb alguna cosa. Digues-li actitud, o el que sigui. Però no crec que ens haguem de resignar (només) a gent que no canta prou bé. Potser hauriem de donar una mica més de valor als que sí que ho fan bé, encara que no tinguin la “solera” que tenen d’altres.

Però això ja és “un altre cantar”, oi?


I només per tancar la paradeta, i perquè de tant en tant convé “darse un gusto manolo” amb això de la veu aquí us deixo…

… una fruita estranya… 

… en un cafè de bagdad.


Band of Horses tenen web, facebook, twitter, la música penjada a Spotify i en venda a l’iTunes Store.



Gaudiu de la música, que -independentment de si canta bé o no- ella no es queixa mai.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...


10 comentarios

  1. Xevi wrote:

    Ara falta que el llegeixi l’Albert Pla, i vagi prenent-ne bona nota.

  2. Sergi wrote:

    Realment espectaculars aquests de Band of Horses. Me’ls apunto!

    Pel que fa al nivell dels cantants no se si potser es deu a que els cantants cutres que canten en anglès ja no ens arriben. És a dir que ja queden filtrats d’alguna manera. O potser només és que en saben més, o hi dediquen més temps, o potser cal alguna cosa més que uns posturetes,…

  3. Borja wrote:

    Eo!
    Doncs jo afegiria el cantant de CYAN, en Javi. Chorraco de veu! A part del cantant, un peacho disc el que han tret, no sé si els punxen a Kiss Fm però ja tarden!
    I si… és un temazo el de la mediocritat instrumental i actitud. Per apuntar una altre època, l’altre dia escoltava musica “surf” a la radio i em preguntava, qui tocava allò?, docns bàsicament eren riffs senzills i ben ficats. Era música d’adolescents per adolescents!
    salut

  4. polrock wrote:

    Crec que us en deixeu uns quants… Valen Nieto es espectacular, pero tbé canten molt i molt bé el Manolo d’astrud (no us deixeu enganyar pel rollo petardo) en Xarim de Very Pomelo (en el seu estil) en Pere Jou dels 4t 1a, en Pau Vallvé o el teclista dels Mine! (Bernat Sanchez)i.segur que nhi ha molts mes! Crec que aqui també hi ha mes nivell que abans. Tamppoc s’ha de confondre cantar bé amb lluirse cantant.

  5. Luibimir wrote:

    Posa posts més sovint. La música no es queixa però la clientela si. Potser perquè ha tingut temps de madurar però m’ha agradat tant el text com les musiquetes. Molt.
    Pot tenir a veure aquesta crisi de rigor amb el fet de la davallada de les produccions de discogràfiques?
    O amb la creixent importància de la component visual? Temps era temps els cantants, els músics només eren el so i una foto a la caràtula. Sense sò nasti de plasti. D’això fa segles, però…

  6. timàmot wrote:

    Molt interessant el tema que planteges! Trobavem a faltar els teus posts

  7. pep rius wrote:

    Afegiria un JORDI LANUZA com una catedral i un Bon Nadal a tots els lectors.

    • Marti Bou wrote:

      Jordi Lanuza és un magnífic cantant, efectivament.
      Jo apuntaria que per mi és més bon compositor que cantant.
      Si no l’he afegit al llistat potser és perquè no li conec gaires registres diferents -o un rang vocal ampli- a l’hora de cantar. També és veritat que amb Inspira no hi ha espai per segons quins d’aquests registres.
      Per mi, Jordi Lanuza i la seva música són una magnífica amalgama de les estructures i recursos musicals de l’emo-core de SDRE amb el so, l’esperit i la veu de Nick Drake.
      En qualsevol cas, un gran cantant.

  8. Crazycock wrote:

    Espero en candeletes un post sobre la mediocritat instrumental -no només vocal- que venim arrossegant des de fa uns anys -tot i que la tendència sembla que ara canvia-. Que l’actitut ha substituit a l’habilitat és un fet.