Vaig tard – Amics del Bosc

Foto: Música Pavê

Amb els Amics del Bosc hi he anat molts anys. Però des de fa estona que hi Vaig tard en aquest Deriàri Musical.

Ja fa temps que van presentar les seves Fluctuacions de l’Apòstol/Flam. Un títol curiós, i que estic convençut que va començar per un punt d’inici -les fluctuacions- per arribar a un altre de, pràcticament, no retorn fins que es va haver de posar un nom final. De l'”apostoflant” del Robirosa dels basquetmaniàtics fins un Apòstol amb guitarra, “lupes”, un flam a les mans, i un Playboy als peus.

Les fluctuacions? Jo les situo en el fet que aquest és un disc d’estils. A més dels petits Entremesos que el separen en tres parts -és ben bé que haguessin pogut dir que era una “fluctuació en tres actes” i els hauria quedat tot més rodó de cara a la premsa-, el disc també viu aquestes fluctuacions amb la manera com s’ha dut a terme la gravació d’aquest segon treball dels Amics del Bosc.

Sé de bona font que la intenció del grup va ser, deliberadament, tancar-se a un estudi i interpretar les cançons tal i com ho haurien fet en un concert per aconseguir un punt més orgànic. Més proper a aquest rock’n’roll que busca el grup. O al “Rock’n’Roll Psicodèlic Blues Band!” amb el que s’autodefineixen.

Al cap i a la fi, un so més natural i, per què no, animal.

I per començar el disc, allò del “dóna’m un gest” a la cançó Dona’m la mà. Un fet tan tendre com impossible.

D’aquí el caminar per la lluna sense sentir cap pes…

El disc tira per moltes bandes. Hi podem trobar els Beatles que acabeu de sentir, Springsteen, blues fet i dret o una Suite en tres moviments (Mira’t a tu mateix – De nit hi veus clarBusca el teu món prohibit).

A part, jo tinc una especial debilitat per No podem mai més, una composició en 5/4 que guanya enters amb els cors que acompanyen a Josep Torelló, en Guillem Caballero (Sirles, Colomo, etc.) i l’Arnau Company, i les percussions africanes d’en Borja Camí.

Alguna cosa em deu passar a mi amb els compassos compostos, que els acabo trobant un no sé què…

És una cançó de desesper, truncada en el ritme i el compàs, que camina bé malgrat faltar-li aquell temps que la faria ser massa normal.

Aquí la teniu:

Els podeu buscar molts referents, però crec que el millor de tot és que cap d’ells és dolent. Des d’aquest “escopir” les lletres que pot fer en Josep Torelló á la Quimi Portet, fins als Beatles evidents del Dóna’m la mà, pràcticament un homenatge al Tomorrow never knows dels de Liverpool, passant per Steavie Ray Vaughn o Jeff Beck.

Personalment crec que és un disc valent per la proposta d’oblidar-se de claquetes i d’hòsties diverses sense entrar al lo-fi perquè sí, que potser sí que no acaba de trobar un camí clar on situar el de què va (si et pregunten què és no pots contestar a la primera), però que compensa amb els temes que proposa, amb la qualitat musical dels intèrprets (això de que no sigui obligació ser bon músic a mi em posa negre, francament), i sobretot amb la franquesa i la sinceritat que deixa anar.

És un disc que me’l crec.

A la gravació d’aquest disc, hi ha en Josep Torelló a la guitarra i la veu; en Borja Camí al baix, percussions i slide; en Guillem Caballero als teclats i a les segones veus (en aquest disc podreu descobrir que aquest noi sap tocar el seu instrument i cantar, a part de tenir actitud Sirla-punk), en Lluís Vintró a la bateria, i l’Arnau Company posant-hi alguna trompeta i moltes veus (bastant espectaculars, tot s’ha de dir… jo això que fa no ho puc cantar).

Jo el que espero és que s’afanyin a fer un nou disc. Un disc on diguin som “això” del 0 al 100. Un disc on potser, hagin de renunciar a algun pal dels que toquen, però que els pugui situar una mica més en un mapa sonor i estilístic.

Al capdavall és el que troba el públic. No pas el que busca.

Doncs això. Que aquest disc me’l crec.

Els Amics del Bosc tenen una pàgina web, un facebook, un twitter, canal de youtube, els ha publicat el disc Casafont Records (que també ven el disc per internet), tenen la música penjada a Spotify i a la venda a l’iTunes Store.

Gaudiu de la música que, malgrat ser escrita perquè la sentin les plantes, ella no es queixa mai.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...


Deja un comentario