Benvinguts a l’Habitacióóó – Standstill @ Teatre Joventut de l’Hospitalet (20/05/2011)

De Standstill en coneixem bastantes coses. No jo. Bastanta gent. És un dels projectes menys convencionals que més públic atreu. Aquest fer les coses diferents potser no és en l’àmbit musical, però sí a l’hora de donar forma als seus treballs (discs, directes, etc.).

Si he de ser sincer, quan vaig sentir a dir que Adelante Bonaparte (autoeditat amb el segell Buena Suerte) era -atenció- una “fábula circular en tres actos”, a un servidor -i sempre secretament- li van venir tots els mals. Mira que anàvem bé amb el Vivalaguerra, que ara hem de fer una… faula circular? Adelante… Què els has de dir, sinó.

No sé qui va dir que a Catalunya -i qui diu aquest país, diu tot l’estat espanyol- la veu se l’havien repartit només entre dos: l’Enric Montefusco i el Ramón Rodríguez. Hi estic bastant d’acord, perquè malgrat la lírica desbordant de Los Planetas o Love of lesbian, els frontman d’aquests dos grups el que poden tenir és carisma, xispa, o el que vulguis, però no veu. Hi ha altra gent que té un tros de veu, però potser no són al millor lloc per donar-se a conèixer. I també al contrari: hi ha grups -finalistes de concursos de revistes- que no faran mai res per la veu que els representa, malgrat tenir bones cançons.

De Standstill dir també, que quan van presentar aquest disc, un servidor es va estrenar veient-los a la Sala Apolo. Poc abans hi havia hagut un Èric Fuentes, no lluitant contra el Mal, però sí contra el món davant de tot de gent fent saliveres per sentir a tothom menys a ell sol amb una acústica. Per cert, Fuentes… tros de veu.

En aquell concert -de nou, secretament- em vaig sentir alleujat de que entre Bonapartes i Homes aranya m’hi poséssin presidents de l’escala, trencaments de silenci sense perdó, mirades d’aquelles que estarien molt bé, i fins i tot poemes on es crida que no hi ha dolor. Per dir alguna cosa. I és que jo fa temps que els escolto. D’aquí que la faula circular…

Però, ai las! Això del Rooom ben bé que ens ho haurien pogut explicar des del principi, no trobeu?

Aquesta gent, que últimament només toquen en teatres i no són els Manel -sujuru que no són els Manel, i també els omplen-, han decidit amb el pas del temps que per tot això del suar-cridar-bramar-reivindicar-retreure-contreure-explicar… ho fan millor en UN entorn. Sigui l’espectacle del Vivalaguerra o aquest Rooom.

Abans de començar l’espectacle, perquè no és un concert en sí, sinó un repàs complet al triple EP amb una banda visual de fons (la banda sonora és la que toquen en directe), en Montefusco exerceix de frontman i convida als assistents a entrar a aquesta habitació que han muntat. Tres parets d’imatges i una quarta de públic. I ells al mig. I com que som visitants, i del que es tracta és de que entre ells s’entenguin per poder tocar el millor possible, no és indispensable que ningú estigui mirant (o controlant) la resposta del públic.

“Això es diu Rooom, i aquesta és… és com si fos casa nostra. Esteu convidats a passar-hi. No hi ha hagut cap cop que no ens haguem emocionat fent-ho, i esperem que avui passi el mateix”. Doncs benvinguts! Passem, passem. I si després resulta que tenim algun dubte…

Per fer-se’n una idea, que en realitat en són tres:

 

Anar a parar a aquesta habitacióóó (Rooom, oi?) és el més similar que anar a un musical on tot passa en un escenari però on no hi acaba d’existir el públic.

Que si és fred? Doncs podria ser-ho, però la temàtica i la lírica de les composicions és la que li donen el caliu. Fins i tot ens podríem imaginar certa calor “Cuando ella toca el piano” si ens fixem en unes brases entre siluetes. Però més enllà d’aquest moment evident, d’altres més brillants (com la cançó i) com “El resplandor”, segurament el tema que més em fa posar-me a escoltar aquesta fau… aquest disc llarg. El pas del leitmotiv d’un cap de gos, als amics que de la coral, els ulls que exigeixen tornar, el telèfon que respon a un contestador, el resplandor, aquest altre lloc que podria existir…

Carinyo, respecte i atenció. Atenció:

 

I de cop t’adones que les siluetes són el de menys. Que estàs gaudint de la música i d’un espectacle visual. Que no necessites ni espasmes ni veure suar la samarreta. Necessites veure, sentir i escoltar una cosa com aquesta. Perquè la proposta és magnífica, està ben executada i musicalment, malgrat peces que et puguin semblar anant amb uns auriculars pel carreu de farciment, és rodona.

Vet-ho aquí. La faula circular. La mort del pare, el renaixement, i el naixement.

I quan acaba el concert, el que els diries a aquesta gent és “vuelve, vuelve, vuelve, vuelve, vuelve”… però a començar.

Ara, jo també vull tornar sentir-los i sentir el meu voltant cridant “estaría muy bien”.

De nou. Perquè “estaría muy bien”.

Estan molt bé.

 

Standstill tenen web, facebook, twitter, myspace, són a Spotify i venen els discos a l’iTunes Store i a la pàgina.

 

Gaudiu de la música, que encara que necessiti coses tan bàsiques, ella no es queixa mai.

 

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...


One Comment

  1. Sara wrote:

    Visca el post 100!!! Hi ha habitacions i habitacions…en aquesta t’hi quedaries a dormir…si calgués.
    Perooooo una cosaaaaa: per dir que el senyor Montefusco canta molt bé era totalment necessàri criticar Santi Balmes?! Per favort! ;o)

Deja un comentario