Futbol, ràdio i dolor

Heus aquí el dolor i el futbol. La ràdio, al play.

Fa res, quatre dies, River Plate baixava a segona divisió per primer cop a la seva història.
Cliqueu el play i us explico la resta…

Sempre que tinc ocasió de fer-ho explico si surt a tomb que a casa dels meus pares només hi havia dues habitacions on no hi havia ràdio. L’entrada i el passadís.

La ràdio és un mitjà que, segons com, el que més té respecte els seus competidors mediàtics és desavantatges. Però si alguna cosa ha tingut, té i sempre tindrà és un element que els altres suports no podran gaudir mai, com a mínim al mateix nivell: la proximitat.

El que esteu sentint, si heu posat el play, és un individu anomenat Atilio Costa Febre (un argentí de cap a peus amb cognoms catalans) que ara mateix està parlant amb l’estómac. Heus aquí la proximitat. L’Atilio, o “Tilo”, com l’anomenen a l’Argentina, és la Veu dels partits de futbol de River.

I la situació és la següent. El seu equip de tota la vida, River Plate, acaba de baixar a segona divisió per primera vegada a la seva història després de tres temporades seguides nefastes i de que l’antiga presidència de River (Aguilar) hagi robat, clarament, una morterada de diners del club, deixant-lo fet “unos zorros”.

És absolutament espectacular com de destruït està aquest individu, com se senten de fons els helicòpters, com els seguidors de River segueixen cantant… però ell només té paraules per unes quantes coses: en primer lloc, pel “tipo común” -el seguidor de River que va al Monumental amb un transistor a l’orella-, en segon lloc pels seus companys de transmissió -El Turco, etc.-, i per un parell més.

Un d’ells és “el Bigotudo”. Ja sabeu que els argentins tenen allò del “pelotudo”… doncs per no dir “pelotudo” diu “bigotudo”. Aquest senyor amb bigotis seria l’equivalent d’un Gaspar o un Minguella en èpoques de Núñez. Un individu que s’ha embutxacat diners de River des que el Barça li fitxava gent com Saviola. De fet té una querella posada per aquests temes…

I Costa Febre recorda el moment que li van fer un especial a l’actual entrenador, l’exjugador Passarella, i el “bigotudo” li va enviar un missatge dient-li que “la vida da muchas vueltas… y vós no tenés memoria”. Memòria de què “bigotudo”? I el moment estel·lar i més radiat aquests dies a Catalunya ja va a continuació.

Per entendre’l bé cal saber només dues paraules argentines: “voltear” és “derribar”, i “bostero” significa simpatitzant de Boca Juniors, l’etern rival.

“Jo de Boca Juniors?”… i ja sabeu com acaba. Ell es queda amb River. Més enllà de que la baixada a segona divisió li suposi una destrucció professional, econòmica i personal (només superada per la mort d’algun familiar).

L’altre és Passarella, i és per parlar de política (dels dirigents de la institució).  I Costa Febre, després d’una frase que només pot imaginar un argentí -“Yo sé que la política és la esencia de la mentira pero, a la vez, la política es el arte de lo posible-, agafa l’actual president de River pel ganyot i li deixa ben clar: la realitat t’ha hostiat de tal manera que has de deixar que t’ajudin altres dirigents si tens collons per seguir.

“Solo no podés”.

I després de tot això, com vols que acabi, pobre home? Mort. Destruït.

* * *

Deia el diari Ara en la seva edició digital quan posava aquest tall de veu que “el Puyal argentí…”. No. El Puyal seria incapaç de fer això. El Pou potser. Només em puc imaginar una cosa similar a una ràdio de Madrid, un José Maria García en èpoques de Ramón Mendoza fent un “speech” d’aquest calibre. Potser el Manolo Lama. Però a Catalunya no per la simple raó que no som així. Ni ho serem mai, per molt que les ràdios catalanes vulguin muntar un “Carrusel Deportivo” a la catalana. I per una altra senzilla raó: el futbol mai s’ha viscut, es viu o es viurà a Catalunya o Espanya amb la mateixa intensitat que es viu a Argentina.

És impossible.

* * *

I tornant un moment a can Costa Febre de Radio Mitre, us podeu imaginar aquests 9 minuts a la Televisió? Al Paper? A Internet?

Això és Ràdio pura. Futbol, ràdio i dolor. En antena. I per al “tipo común”.

I per si teniu algun dubte de si en un estadi es pot cantar més que “o-lé-lé, o-lá-lá”…

 

 

Gaudiu de la ràdio que, malgrat queixar-se poc o molt, ella sempre hi és.

I hi és com ningú més.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...


Deja un comentario