El mecanisme ben engreixat, la maquinària i l’aplaudiment compulsiu – Manel @ Romea (23/04/2011)

Foto: Flickr de Belle Èpoque

La Sílvia té una cunyada. Una bellíssima persona. Fins al punt de que ho puc dir sense conèixer-la.

I això? Doncs resulta que la cunyada de la Sílvia Mussoll (AKA @Zedka, o Mussol) ja li passa, es veu, que falla a llocs. “Que resulta que no hi puc anar”, “que moltes gràcies però no”, “que quin greu”, “que nena, no saps com t’ho agraeixo”… i mira, la Sílvia no té amb qui anar a veure els Manel la nit de Sant Jordi (la cinquena) al Romea.

I malauradament em coneix pel Twitter.

I jo, que a la mínima que vaig veure-hi oportunitat vaig aixecar el braç i vaig enviar-li un DM, cap al Romea s’ha dit. Entrades exhaurides? Heu de conèixer mals cunyats!

I la Sílvia, al capdavall, sospito que es va endur un servidor també per veure què feia en un concert de Manel. Jo vaig confessar-li que no els havia vist mai, i que en tenia ganes. Però també m’ha vist moltes vegades fer l’animalot o “rajant” per aquesta xarxa de microblogging d’altres grups… així que, la Sílvia devia pensar alguna cosa com ara “a veure aquest quina en fa i quina en diu quan estiguem mirant el fenomen més paranormal que ha donat la música feta a Catalunya els últims vint anys”.

Segurament la frase no es va formular així, però ja seria una mica això.

* * *

El fet és que no em sorprèn gens que Manel tinguin totes les dates confirmadíssimes i molt exhaurides per diverses raons, la primera i principal perquè el seu espectacle és conegut i reconegut, perquè el saben fer molt bé, coneixen al mil·límetre amb què poden jugar i amb què han de tenir paciència, i el gran risc que han pres en aquesta gira ha estat no tocar alguns temes del primer disc, i també de forma destacada, sortir-se’n tocant-ne segons quins d’aquest segon.

Dit això, seguim la repassada. Perquè aquesta gent, efectivament, són una màquina molt ben engreixada. Es coneixen a la perfecció el seu xou i fins i tot -pel que em va comentar la Sílvia que eren abans els seus concerts-, s’han moderat un pèl amb el tema dels acudits entre tema i tema. Ai, l’humor intel·ligent! Massa que en tenim en aquesta terra, a vegades!

Em sembla que era en un capítol del Convidat de l’Albert Om on apareixia l’avi Riba dient que el jovent que fa música ara no té mala llet. Sr. Riba, amb tots els meus respectes pel seu Canet Rock i el seu esquijama lisèrgic, la mala llet no només es crida. I jo que ho celebro. Encara que no col·loco a Manel al compartiment de la mala llet. Per això ja hi ha altra gent, i també sovint de fora, que ho fan millor.

Perquè es tracta d’això: si hi ha fervor, que sigui per un producte cultural que ho mereixi prou, i no per mediocritats justificades per la llengua. Que això és de PAÍS PETIT.

 

Foto: Flickr de Belle Èpoque

Sobre el concert, tant la meva amfitriona com un servidor vam estar d’acord amb què hi ha temes del disc nou que milloren al directe (“Flor groga”), d’altres que sorprenen (“La bola de cristall”), d’altres, com “Aniversari” que s’aguanten no se sap ben bé com -lluny de les enormes orquestracions que tenen al disc i sent impossible oblidar-ne el videoclip-, i d’altres que grinyolen un pèl, com ara “Criticarem les noves modes de pentinats”. I sobre “el nou disc no té tornades”, és veritat: els únics crits unànimes van ser “ai la Vanessa com li deu ‘nar” i “però el boomerang”.

Una targeta groga a part, també, per una cançó d’aquest segon disc: “El Miquel i l’Olga tornen” és un tema prou potent com per espatllar-lo amb la veu de la noia que hi canta al disc. Si té alguna cosa en Guillem Gisbert, a part de gràcia fent lletres, és que parla bé el català. I la noia sense vocals neutres del disc és bastant… -ai!- comparant-la amb el directe. Justament, sent la cançó més propera al primer disc… però bé.

I del concert, també, que a la sortida hi havia molta gent dient allò del “no han tocat la de…”. Jo entenc que no vulguin tocar algunes cançons del primer disc per passar pàgina, però des d’aquest humil espai, i amb el beneplàcit de la mastressa Mussoll, el setlist del concert potser no va ser el més adequat. Ells ho deuen tenir molt estudiat, però jo penso que acabarien amb un regust molt millor els concerts amb aquest “Miquel i l’Olga tornen”, que no pas amb el “Deixa-la, Toni, deixa-la”.

* * *

I la maquinària? Doncs el de sempre. Celebro que aquest grup existeixi, perquè ho fan molt bé, però començo a conèixer massa gent que els té tírria pel que suposen als mèdia. I això ells tampoc ho poden controlar, i si ho fan, que muntin una empresa, que els anirà encara millor.

Perquè en aquest país, que no és tant petit, hi ha prou música per aconseguir que en soni molta, diversa, i tota l’estona. I si hi ha un esclat i un fervor, magnífic, però no pot ser saludable que algunes seccions de cultura i matinals de ràdio vagin amb Manel -com deia Toshack- com “un pollo sin cabeza”.

Per què? Perquè fa de PAÍS PETIT.

* * *

I per acabar, una cosa que porta a l’altra: la música té un tempo, unes estructures, unes cadències, pujades, baixades, moments forts i delicats,… Si resulta que al quart vers de la cançó “Aniversari”, que és un crescendo de uns cinc minuts, la gent està aplaudint a destemps com si li anés la vida… adeú cançó. I això, si heu estat a un concert d’aquesta gira de Manel i teníeu al costat un públic similar al meu, passa a TOTES les cançons. Un aplaudiment compulsiu i continuat que destrossa els temes en directe.

Només als nens molt i molt petits se’ls ha de riure les gràcies cada minut i mig. Si ja s’han fet grans, els donarem un cop a l’esquena d’aprovació, i els aplaudirem quan portin el full amb les notes.

Perquè els Manel ja són (i els han ajudat molt a ser) prou grans, no cal que els tractem com si fossin els nostres cosins al seu tercer concert.

Perquè sinó, almenys un servidor, té el sentiment d’estar vivint en un PAÍS PETIT.

I mira que me l’estimo…

I és que ja m’ho va dir aquell que és tan savi: “En aquest país només en podem tenir un de cada cosa”.

 

Manel tenen una web, un myspace, un facebook, un twitter, un canal de youtube, la música penjada a Spotify i en venda a l’iTunes Store.

 

Gaudiu de la música, que encara que jo em queixi o l’aplaudeixi, ella no es queixa mai.

 

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...


2 comentarios

  1. suranpu wrote:

    Després de llegir, diria que més d’un any, tots els renecs que ha fet via Twitter de Manel, no el reconec en aquest post. Bé, si que el reconec, és vostè un enamorat de la música i quan la te davant, sap rentar-se les mans de modes mediàtiques i acariciar i trobar els bons punts a un concert. Felicitats.

    • Marti Bou wrote:

      Benvolgut Suranpu,
      Repassi les meves paraules des que em coneix. A mi em repateja el fenomen desmesurat per part dels mèdia, no ells.
      Hi ha altres grups, i vostè els coneix, que rimen la paraula “aquí” amb “aquí” en un anunci de cervesa i que, efectivament, m’ataquen el sistema nerviós.
      I finalment, els concerts de Manel serien molt millors si es pogués posar el “mute” a part de l’audiència. El vídeo és poc lluït, però explica perfectament el que diu el text.
      I una postdata que no podia faltar: benvingut a can http://www.martibou.cat, i animi’s a comentar més sovint
      ;o)