El “com ho farà?”, la fredor i la dolça fragilitat – Pau Vallvé @ Heliogàbal (23/03/2011)

Una de les preguntes que em van venir al cap després d’unes quantes escoltes del “2010” del Pau Vallvé va ser “i això com ho farà en directe?”. I l’altre dia ho vaig poder comprovar.

Segons la pròpia descripció de l’artista, la formació que fa la gira d’aquest disc és la següent (amb els instruments que s’hi especifiquen):

Pau Vallvé: Veu, guitarres acústiques, pedal loopejador i bombo amb pandereta
Maria Coma: Teclats, percussions i coros
Jordi Casadesús: Baix, carilló i coros

El “com ho farà” es deriva d’un fet que jo crec bastant obvi, i que no sé fins a quin punt en Vallvé podria estar d’acord amb mi, que és l’impossibilitat de traslladar tot el mar de producció que envolta el disc. Aquest “2010”, per molt que ell digui que és un disc fet en un estiu i deixant-se anar,… porta als seus gens l’herència, el gust, i les influències de l’autor (com no podria ser d’una altra manera), i que es tradueix en un grau de cura en la producció inabastable per molts. Inabastable, o simplement inconcebible. Tinc la impressió -la intuició- de que un so que per mi i molts seria vàlid, per Pau Vallvé no ho seria. Només un apunt: és la primera vegada, diria, que veig algú fent un concert a l’Heliogàbal i posant efectes (reverb o delays) a la veu. Però és que va d’això, també…

Així doncs, el “com ho farà” anava pel saber com posaria aquestes legions de percussions que són tant presents en gran part de les composicions d’aquest disc. I en directe vam comprovar que, en menor mesura, en Pau Vallvé té capacitat i possibilitat de portar-los al directe.

Aquí en teniu una prova:

El vídeo, com la foto que encapçala el post, són cosa d’en Xavi Torrent i de Wamba.

 

Pel que fa al repertori del concert a l’Heliogàbal on Vallvé es va fer acompanyar de Maria ComaJordi Casadesús, va descartar alguna peça com ara “R.I.P.”, que segurament només cal que sigui present al disc per manifestar la mort d’Estanislau Verdet, i s’hi incorporen alguns temes d’aquest alter ego que per Vallvé són vigents (sigui musicalment o líricament), o alguns fragments o cançons d’u_mä, el seu projecte amb Coma.

Un apunt a part. Entre els assistents del concert a l’Heliogàbal hi vaig trobar bastanta gent, uns quants d’ells músics, que van estar d’acord amb mi amb una cosa, que és que Pau Vallvé domina molt i molt els instruments que toca. I això els inclou tots: veu (ja els agradaria a alguns tenir aquest registre), guitarra (malgrat no ser construccions molt complexes, sí que són molt ben trobades), la percussió amb el bombo (ell és percussionista de formació, o sigui que no cal dir gaire res), i el mar de pedals que porta al seu voltant, un dels quals és un instrument més: el pedal loopejador.

Amb això últim normalment hi veus a la gent JUGAR. Però no. Vallvé no hi juga. Ell construeix a partir d’aquest instrument i elements externs (la veu, un picar de mans, un picar a la caixa de la guitarra, un rascat sobre cordes tapades, o una línia melòdica). I això és d’admirar, i molt.

* * *

Al concert de l’Heliogàbal de fa uns dies va passar una cosa que vaig trobar un pèl rara. Malgrat la proximitat que ofereix l’espai -els qui hi hagueu estat no us he d’explicar res-, el concert va ser estranyament fred. No és que en Pau Vallvé no interactués amb el públic, però em pregunto si no hi havia (a veure si se m’entén) una mica massa de respecte per la proposta i les composicions. No és que el “2010” no sigui un disc “cantable”, que ho és, i molt. Evidentment hi ha parts que no són accessibles a tothom vocalment, però era una nit perquè el públic acompanyés el grup, no perquè aquest l’hagués d’arrossegar per arribar on volia arribar.

Només puc arribar a tenir un dubte respecte a això, que és si tot l’entramat de pedals, bombo, instruments, etc. que envolta en Pau Vallvé a l’escenari pot arribar a generar un cert “respecte” a l’oient, que passa a ser molt més espectador. Un espectador massa pendent de la forma del concert que del contingut, que en realitat és el que tots havíem anat a veure.

En aquest sentit, una llàstima.

Estic bastant convençut de que si al segon concert, on també hi havia totes les entrades venudes, hi va haver més feed-back per part del públic, la sensació d’haver presenciat un “concert rodó” devia ser bastant major.

I ho dic de nou: va ser cosa del públic.

A més, hi ha una qüestió que em va sorprendre una mica de l’espectacle. En Pau Vallvé té prou taules als escenaris com per no passar-ho malament, però sí que em va xocar una mica és que anés justificant tantes vegades que aquest “2010” firmat amb el seu nom era -en les seves paraules- “un tostón”, “un drama” o una espècie de banda sonora per a un suïcidi. Bàsicament perquè no ho crec.

Anem a concerts bastant més… depriments? líricament, melòdicament, o musicalment parlant (com a conjunt) que no pas el seu.

Pel que fa a la resta de formació, la Maria Coma no ha de demostrar gaire res com a teclista i cantant, i en Jordi Casadesús es va revelar com un baixista elegant i amb recursos. Si el Vallvé el té tocant deu ser per alguna cosa. Normalment compta amb en Jordi Lanuza o el seu germà. És el que he dit abans sobre els estàndards de qualitat.

* * *

Fa un temps, quan va sortir el disc “2010”, jo el vaig entendre com un nu d’en Pau Vallvé cap a tots els qui el coneixien per ser un alter-ego bromista, lletgista, etc.

El disc traspúa, no debilitat, però sí molta delicadesa i una bella fragilitat. I això últim és el que aporta el directe d’aquest disc. Un cop superats els murs de la producció del disc, tot i que les cançons no són mai nues del tot (i si ho fossin, vés a saber si no serien encara més agraïdes), permeten que emergeixi encara més aquesta delicadesa i aquesta fragilitat.

És exactament el què passa amb el final de la cançó “Protagonistes” al disc: després d’una voràgine rítmica, sònica,… arriba la mateixa línia melòdica cantada amb tendresa i acompanyada només d’una guitarra.

És aquesta tendresa la que es pot arribar a veure al directe.

Hi ha un últim detall que també trobo digne d’admiració i menció. I ho dic perquè més d’una persona m’ho ha comentat i hi he estat d’acord: la relació entre en Pau Vallvé i la Maria Coma ha de ser molt bona, molt sana i extremadament higiènica per anar de gira junts cantant temes com “Amics dels cirerers”. Francament, ho celebro.

I qui diu “Amics dels cirerers”, diu “Molt bé”, aquest últim convertit en una magnífica cançó per tancar un concert.

És l’última que van tocar a l’Heliogàbal, i buscant una miqueta a la xarxa, suposo que també és com ho van fer al Let’s Festival.

Perquè no hi pot haver res millor que poder dir que un concert “mereix un final feliç“.

Que després de veure’l, la sensació sigui que “és com estiu“.

I que tot ha anat “molt bé“.

Doncs sí. Molt bé.

Reincidirem.

 

En Pau Vallvé té una pàgina web, té un Facebook, un Twitter, un canal de youtube, es poden escoltar les seves cançons a Spotify i al seu Bandcamp, i ven la seva música a iTunes.

 

Gaudiu de la música, que ella no es queixa mai.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...


9 comentarios

  1. Xavi S.H wrote:

    En el concert del Dimecres, el públic de l’Helio, va estar FATAL!!! (i ho podem dir sense por, no passa res!!!) Vaja, que he anat a un munt de concerts allà, i mai havía vist un públic tant congelat. Em va saber greu i tot, pq em sembla un discazo!!! Quan el va presentar a Cardedeu (per ejemple), va fer els mateixos comentaris (les cançons son un tostón, a partir de “Encara No” el concert baja, es per suicidar-se.. etc..), les mateixes cançons, i tot igual, i el públic va estar volcat de 10!!!!! Apart aquell día a l’Helio, tant el Pau com la María (que estava més recolzada a la paret mig dormida que tocant), se’ls veía molt cansats, i això tampoc va ajudar. Però si tu pel que siguis tens un mal día, i a sobre el públic aporta 0… S’arriba a un moment de baixón generalitzat, i això és el que va passar. “L’àvia” és LA MILLOR!!!

  2. Tevet wrote:

    Ei, no us aconsello que esmorzeu en un bar cheli de Madrid l’endemà d’una final de copa perduda… (Però si podeu, no us perdeu l’exposició al Prado amb els nous quadres atribuïts al grandíssim Josep Ribera!!!)
    El Martí Bou és un luxe (sobretot pels que el llegim): delicadesa i criteri. El Pau Vallvé és un luxe: talent i capacitat d’exposar-se, risc personal. (El Pau té molta sort de tenir un exegeta generós com el Martí; no sé si se n’ha adonat ja.) La Maria Coma té una virtut musical constant, i raríssima al món pop, i que és en TOT el que fa: molt bon gust, i precisió natural. Bon baixista, sí. I el vídeo del Xavi Torrent és un bijou (i l’All Is Full of Love, a Vimeo, que bonic, amb una! càmera i sense muntar…).
    També hi era aquell dimecres, i tampoc no vaig poder veure (gairebé) res. Coincideixo amb la Zedka: al galliner ens vam concentrar a “sentir” les cançons. I coincideixo amb el mc Bou: les cançons sonen molt bé amb trio. Amb tot, sí, és evident que el mestre Vallvé no disfruta els seus speechs al mateix nivell que les cançons. I que sovint (alguns diuen que és hipertímid; jo voto per hipervergonyós) sovint punja el globus de la connexió guanyada, musicalment, amb el públic… Però, sí, i què?…
    Com a fan, penso que podria autoalliberar-se de dir res (excepte, potser, la cosa de les sobreinterpretacions de “Lo normal no és lo normal”, divertidíssima!). Anar de cançó a cançó en silenci, i confiar en el misteri. A canvi, si el concert se li fa curt, li demanaria que convencés la Maria perquè cantés un parell de cançons seves (o d’ell) com a solista (jo ho esperava, sincerament), i que no li fes mandra tancar amb el “Tot som uns desgraciats”, reversionat si cal. Demanar no costa res… I el no ja el tenim, oi?
    Gràcies per lluitar per poder-hi ser. Sou una sort. :-]

  3. peprius wrote:

    En Pau és molt bo, i estic content de llegir que el concert va anar tant bé… !!
    I carai… Martí! T’estas tornant un referent de l’analisi musical!! Molt currat l’article/critica/ressenya/elquèsiguidigalicomvulguis!!!

  4. Doncs jo no puc estar més d’acord amb el que diu el Bou al post. Vaig estar al primeríssim concert a Barcelona de la gira 2010 als Capritxos de l’Apolo quan el Pau Vallvé va telonejar els Wildbirds & Peacedrums i el concert em va emocionar molt i així ho vaig tuitejar. Tenia tantes ganes d’escoltar el disc en directe! I em vaig quedar fascinada pel domini dels instrumets, del pedal lupejador i del bon gust per escollir el repertori, autoversionar l’Estanislau Verdet i entremesclar temes d’ü_ma. El segon concert d’aquesta gira el vaig veure a la sala B del Luz de Gas. En Pau ens va fer seure a tots al terra i, tot i que no és un concert per a ballar, va crear una gran distància entre ell i el públic, el qual ja no sabíem com posar-nos del mal que ens feia el cul. Estic d’acord que el públic del dijous a Heliogàbal estava entregat però em costa saber com amb unees cancions tan personals, tan tretes de les entrenyes, es pot transmetre tanta fredor. M’encanta el Pau Vallvé, d’això no vull que quedi cap dubte, però a vegades “fa nevar”.

    • Raul wrote:

      Jo el conec i puc dir-te que no és fredor, senzillament que ell no és una persona d’estar massa còmode quan el mira tanta gent i és un músic de composar i tocar per ell traient les seves merdes personals i no pas d’ensenyar el que fa als demés. La fredor no és seva (els que el coneixem ho sabem), és de la situació, ell ho ha dit més d’un cop, que ell no és tan de fer concert com de fer cançons i discos. Per això sempre intenta tocar en llocs petits i sol sense teloners. De totes maneres, jo hi era i la fredor la feia la gent, no pas ell. I al Luz de Gas sort que ens va fer asseure, sinó nomé ho haguessin vist els 4 de davant, això va ser encertadíssim, la gent estava molt animada i va ser una nit molt màgica, gràcies a fer-nos seure i poder tots disfrutar del concert. Per veure grups dret i moure’s aneu a veure altres coses home, un de bo que tenim i encara l’heu de criticar!

      • Marti Bou wrote:

        Hola Raul i benvingut!
        En primer lloc, ho dic un parell de cops. La fredor va venir de la gent, no d’ell. Ho tinc molt clar això.
        En segon lloc, jo també tinc la impressió de que en Pau Vallvé deu gaudir molt més el procés de creació, de parir la criatura, que el d’haver-la d’anar ensenyant. No ho he parlat amb ell però m’ho imagino. Per com és el disc i per com em sembla que planteja els concerts. Una altra cosa és si és necessari “disculpar-se” de les cançons (líricament, que no musicalment). A mi, personalment, m’agraden les lletres que fa. Independentment de si són tristes o alegres.
        Al Luz de Gas no hi vaig ser, és un lloc que sona bastant malament, i em sembla una gran idea que fes assentar a la gent. I si allà la gent va cantar, senyal que el dia que el vaig veure a l’Helio -repeteixo- el tema de la resposta era cosa del públic, i no d’ell.
        I només un apunt final. Si no fos bo, no en parlaria. Si et refereixes a les crítiques de comentaris anteriors… és una altra cosa.
        En qualsevol cas, benvingut Raul!
        :o)

  5. Zedka wrote:

    El concert va ser molt maco…
    Potser no vaig percebre la sensació de fredor que comentes, tant com tu, ja que des d’on vaig poder col·locar-me amb prou feines podia veure el cap d’en Pau Vallvé, i per mi el contingut va tenir molta més importància que la forma, més que res, perquè no vaig poder veure la forma. ;) Cosa que al moment em va fotre, ara penso que va ser un gran avantatge!
    I veig que els que estavem al galliner vam disfrutar més que els de tribuna… :P

  6. Carles wrote:

    Nosaltres hi vam ser dijous i això que dius del públic no hi va ser gens, tothom estava cantant i molt entregat. Suposo que va com va, però al vídeo no sembla pas que la gent estigués freda dimecres, no? Dimecres també va tocar la de l’àvia? És la meva preferida… Va ser molt èpic! Bon vídeo!

    • Marti Bou wrote:

      Justament… el dimecres va costar que la gent cantés, i força. I sí, va com va! Aplaudir sempre s’aplaudeix, però l’acompanyar el grup amb “comunió”, això no va passar el dia que jo hi vaig anar.
      I sí, també va tocar la de l'”àvia ha fet nevar”. Pel vídeo, has de felicitar en Xavi Torrent, que és un crack!