Gest, paraula i somriure

És ben bé que el Sol és al Sol.

La representació de la música té moltes formes. Des de les partitures, que recullen estrictament el contingut del què sona, fins a representacions audiovisuals més o menys fidels, com són els vídeoclips.

Pel què fa a la primera, encara recordo una conversa amb Guillem Caballero parlant d’un grup que al disc havia començat a introduir sons estranys durant una cançó… allò que fas al final del tema: soroll, sons gravats del carrer, mescles amb cassets de quan eres petit i els pares et posaven un micròfon al davant, etc. i tot amb un munt de delay per sobre.

I en Guillem deia: «a veure si tens collons d’escriure-ho tot en una partitura per registrar-ho a la SGAE!». I sí, tu… quins collons, si resulta que s’ha de fer així.

Aquests dies fins i tot els diaris han regalat un videoclip -que més que clip és un curt- en què es narra fil per randa el què explica una cançó. I per què negar-ho, el resultat és bastant espectacular, però s’han de tenir molts diners per fer una cosa com aquesta. Hi ha altres realitzadors que, més que portar al terreny visual el que pugui dir la cançó, n’agafen l’essència -el missatge- per transmetre-ho visualment, fet que pot ser més complicat, però a la llarga més agraït. Sempre recordaré més dos androides fent l’amor que no pas un «home minvant» que entra al cap d’una noia pel seu lacrimal i que acaba a la platja de Lost (i més referències, és clar). Tot i que en aquest últim cas no hi havia gaire més possibilitats a l’hora d’afrontar el videoclip, no trobeu?

Fins i tot hi ha qui representa la música en l’artwork, en el packaging del disc. Recordo perfectament que una de les raons per comprar els discos de Tool era perquè sempre són una sorpresa: transparències, dobles imatges, ulleres de 3-D incorporades a la caixa del disc, etc.

Anant, però, al què us volia presentar, aquest home és un mim anglès que es dedica a un programa d’entreteniment de la BBC a traslladar/representar les cançons amb el seu llenguatge.

És una secció del programa on ell representa una cançó amb gestos i dues persones, amb uns auriculars que no els permeten sentir absolutament res, han d’endevinar-la.

Don’t stop me now, de Queen. Absolutament brillant:

 

El moment del «call me mr. Fahrenheit», o el «don’t stop me, don’t stop me,don’t stop me», i… molts més, els trobo increïbles.

A part, els jocs de paraules (que no diu), són impagables, com ara aquest «trip away to mars», mentre fa el gest de menjar una xocolatina.

Si voleu saber més coses d’aquest home, es fa dir David Armand, i si el busqueu a youtube el trobareu per fer això, a la BBC, però sobretot perquè a l’espectacle que feia al teatre representava una cançó de la Natalie Imbruglia que es diu Torn -sí, sí,… aquella cançó quarantaprincipalera que fins d’aquí a cinc hores no haureu pogut fer-la fora del vostre cap-.

 

Diu molt d’ella que es presti a fer el número amb ell.

És una gala d’Amnistia Internacional, sí, però segueix dient molt d’ella.

Evidentment, en aquest país tenim un alegre precedent d’això: el Tricicle.

Potser no era tant espectacular, però sens dubte és allò del «menys és més». I també era un mim diferent.

«… y casi siempre ganador.»

 

Menys és més, sobretot pel què fa al clown. Com més riure facis amb menys recursos, més mèrit té.

Crec.

De les tres, jo em quedo amb la primera. I vosaltres?

 

Gaudiu de la música, que a més de fer-nos riure, ella no es queixa mai.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...


One Comment

  1. Tevet wrote:

    Genial!
    La Imbruglia, a més d’actriu, és australiana, diria.
    Un altre exemple (autoparòdic aquest), si tens paciència d’esperar fins al final: http://www.youtube.com/watch?v=QG4Kv2Taq14&playnext=1&list=PLA15B57B09A08973F