Patilla, serrell i suor freda

El què acostumo a escriure aquí no són posts reivindicatius. Ni de bandes, ni d’artistes, ni d’històries polítiques. Potser en trobareu algun més antic que sí que ho fa, o moments en què acabo escrivint sense voler que “no entenc per què no els coneix més gent”.

Potser aquest post és una mica d’aquest tipus.

No sóc un gran entès en la carrera de Tokyo Sex Destruction. Sé que des de fa anys recorren l’estat espanyol i Europa amunt i avall mostrant el seu hardcore-soul i reventant escenaris.

Els he vist un parell de vegades i tenen un directe d’aquells que fa venir ganes d’anar a més concerts per si resulten ser igual de bons.

També sé que formen part de una de les dues poblacions que no paren de treure bons grups de Catalunya: una és la Bisbal de l’Empordà. L’altra, que és d’on són ells, de Vilanova i la Geltrú.

Tinc entès que si han sortit tantes bandes d’aquesta ciutat és perquè des de fa moltíssims anys existeix una banda “tapada” que és qui ha anat guiant a les noves fornades, anomenada Biscuit. Però d’això ja en parlarem un altre dia.

Doncs això, mai unes patilles i un serrell havien estat tant ben posats. Hardcore-soul. Refused meets James Brown…

Què més voleu? The (International) Noise Conspiracy? Ells ja hi eren abans…

 

A més, a part de fer ballar la gent de mala manera als seus concerts, aquesta gent sempre han tingut molt en compte el seu discurs polític.

Aquest clip ho diu bastant tot… És ben bé que sembli que volguessin haver nascut negres, no trobeu?

 

 

Aquesta gent està tocant PER TERCERA VEGADA a una cosa anomenada South by Southwest, un megafestival que es fa a Austin (Texas) amb bandes d’arreu del món (i pelis, i tecnologia, i…), i on aquest any també hi han tocat els Za! (algun dia en parlarem).

De fet, si no tinc mal entès, cada any hi va una representació de músics catalans… però jo, d’això, no n’he sentit a parlar gaire-gens als mèdia que són un pèl més grans que jo.

Crec molt remarcable, en els temps de posicionament en altars que vivim, que a un grup com Tokyo Sex Destruction o Za! vagi a tocar als Estats Units, davant de gent que no els coneix de res i que acaba com nosaltres quan els veiem: corpresos, esmaperduts i esblaïmats per la magnitud del directe d’aquesta gent.

 

* * *

I per rematar la feina, i essent TSD una vil excusa, un altre “James Brown meets…”. A vegades et trobes perles per internet que més val tenir ben guardades.

No és sant de la meva devoció per una raó molt senzilla. No sempre l’entenc. De fet, l’entenc molt poc. I potser algun dia, quan ho faci, em maleiré els ossos per no  haver-ho fet abans.

Senyores i Senyors: James Brown meets Tom Waits: “Papa’s got a brand new bag”.

Cortesia de youaintnopicasso.com.

Realment, no són veus, sinó pocs, els caràcters que es poden atrevir a cantar James Brown sense caure en… sense caure. Sense caure amarats d’una suor freda.

* * *



Tokyo Sex Destruction tenen myspace, facebook, pàgina a BCore, tenen la música penjada a Spotify, i venen la música a iTunes Store.

Gaudiu de la música, que encara que les lletres siguin de protesta, ella no es queixa mai.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...


Deja un comentario