Carnestoltes @ Elèctric: Bläue – M’ha entrat algo a l’ull

Fa un parell de setmanes, la nit de carnestoltes, vaig anar a un concert d’uns Amics que estrenen disc (físicament i a spotify,… ja fa temps que el tenen fet i refet), i després d’acabar un concert amb una baixa (de la qual se’n van ressentir força) em vaig trobar la Maria Rodés a l’Elèctric.

I va i la Srta. Rodés que em diu,

– Què tal?
– Bé, i tu?
– Molt bé. Venia a veure el concert que fan avui…
– Ah si? Jo també… però quin?
– Els Bläue
– No els conec… què tal?
– Estan bé. Véns a veure’ls?
– Si ara vinc…

I passen els minuts, trigo un pèl massa en entrar, però… arribo just per veure els Bläue prou estona per adonar-me que són una agradable sorpresa.

La formació és la d’un bateria, un baixista, dues guitarres elèctriques, un cantant que de tant en tant s’arma amb una guitarra espanyola, i un individu que de tant en tant aixeca la cella, toca les castanyoles i fa la segona veu i el contrapunt.

Però no ho negarem, un dels grans “actius” (en diuen així en publicitat i derivats?) és el cantant. Que no és només cantant. És el què en anglès s’anomena “frontman”.

Un frontman no es busca. Descobreixes que el tens si resulta que la gent que ve a veure’t se n’adona que l’única cosa que ha de mirar és un individu que surt de l’escenari, que passeja entre el públic, que mou i remou l’espectacle, i que és el centre de totes les mirades.

Evidentment, si no hi ha res al darrera, si no hi ha música que doni suport al frontman, aquest queda millor a la fira de teatre de Tàrrega o a les Rambles que no a dalt d’un escenari acompanyat de gent amb una guitarra penjada. A part, cal dir -perquè no passa sempre- que l’Adrià Casas, que és qui es dedica a això, canta bé. Té bona veu. I a això, sumant-li espectacle, dóna molts punts.

La proposta musical dels Bläue és prou variada: va des del blues, el rockabilly, el country, la cançó francesa, el rock ballable franz ferdinià, la música de circ (i quin circ!), la música espanyola, el pop, el punk… Això sí, ells afirmen fer “rock ‘n’ roll mediterrani”. Com a mínim a la coberta del seu EP “M’ha entrat algo a l’ull”. Jo pel títol de l’EP, ja compro…

Un altre punt a destacar és que canten en català, força en francès i també fan algun tema en anglès. I per què no? Ja va d’acord amb la proposta musical.

A l’EP hi ha peces que recorden als Doors, com ara “El diable”, aires Bregovic a “Un home abandonat”, country-rockabilly a “Niu de polls”, i una autèntica declaració d’intencions de què és Bläue a “Sintonia”.

A més, al “M’ha entrat algo a l’ull” hi ha el que ells anomenen Extra-songs: tres temes en francès i un parell en anglès.

Jo prefereixo quedar-me amb el fet de que les sis cançons de l’EP són el què fa el grup, i la resta són els referents d’on vénen.

És un d’aquells grups que, bàsicament, fa el que els surt/rota una mica. Però ho fan bé en tots els pals que toquen, i les cançons són consistents. I tenint en compte certes coses que provoquen eufòria col·lectiva a l’escena musical catalana, això ja és molt.

Enllaçat més amunt trobareu el que segurament és el tema més radiable i ballable de l’EP “M’ha entrat algo a l’ull” anomenat “L’imbècil”.

L’altre himne bläuesc, almenys en directe, va semblar ser “El peix plàtan”, cançó que els ha produït el Miqui Puig després de que Bläue quedés finalista d’un Sona9. Dedicada a J. D. Salinger (l’escriptor aquell al camp de sègol). Sabeu allò de l’actitud punk? Mmmm… “ba-na-na”.

Diu la fitxa del Sona9 que Bläue són: “Gerard Alba (guitarres, ukelele, teclats, violí, coses, veus, enginy); Bernat Mestres (guitarres, enginy, veus); Josep Comas (bateries, percusions, enginy i veus); Jaume Casals (baix, enginy, presència especial i veus); Adrià Casas Comelles (guitarres, sobretot l’espanyola, cant, lletres i un cert enginy suposo)”.

Sobre el tema de les pintes en directe, el circ,… aquí en teniu una mostra. Amb les cançons enllaçades aquí dalt i amb interrupcions de gent que segur que són molt importants… En realitat no és un clip, és un vídeo informatiu, un refregit, però que ajuda a entendre el tema de l’espectacle en directe:

Doncs això. Vine amb mi i deixa’m presentar-te el peix plàtan.

Val la pena veure’ls. Molt.

Mira si en sóc d’indie que ni sabia això del Sona9. Ho haurem de seguir més, que es veu que fa país.

El disc els el podeu comprar a un directe, quan estiguin suats, exhausts i facin cara de renascuts d’un exorcisme. 5€ em sembla que eren.

El que sí que sembla és que es posaran a gravar a l’estiu i tindran un videoclip en breu. I també es veu que faran un “vídeo ornitorrinc” amb la Maria Rodés. I això sí que serà un ornitorrinc, perquè gaire a veure musicalment, no… no d’allò. A saber. Potser els surt un peix plàtan.

 

Els Bläue tenen una pàgina a Reverbnation.com, un myspace, una pàgina de Facebook molt activa, un Twitter, incomprensiblement no tenen discogràfica que els editi el disc, i diversos projectes paral·lels, com ara The Idiot o The Cousinettes.

 

Gaudiu de la música, que ella no es queixa mai.

 

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...


Deja un comentario