Vaig tard – La Célula Durmiente

Vénte conmigo a bailar...

No sóc de ballar. No ho he estat mai. Dubto que ho sigui mai. Després tinc agulletes si acabo ballant.

I això diu molt de mi. Molt.

Però hi ha moments en què no saps per què se’t mou sol el cap. Un peu. O acabes movent rítmicament el genoll.

Vaig tard amb La Célula Durmiente. Molt tard.

Els companys de Gent Normal els han posat al número 1 dels discos normals d’aquest passat 2010 amb el seu “Disco póstumo” i fa relativament poc em vaig perdre un dels concerts de l’any, segons vaig poder llegir a la xarxa.

La Célula Durmiente són un power-trio -substantiu de revista especialitzada per dir “3 i cadascú toca l’indispensable: guitarra, baix i bateria”- i alhora són el que -i a mi em fascinava aquesta denominació- un “super-grupo”. Alerta. “Super-grupo”.

“Super-grupo” perquè cadascun d’ells és membre d’un altre grup. A La Célula Durmiente hi toquen el Joan Colomo (ídem, Zeidun, The Unfinished Sympathy,…) a la guitarra, veus i teclats, Inés Martínez al baix i les veus (ex-Perras del Infierno), i Narcís Prat (Moksha) a la bateria.

Aquesta gent ja té història al darrera, uns quants discos publicats, i tots (diria) sota el paraigües de la discogràfica que més ha fet per la ciutat de Barcelona i Catalunya els últims 20 anys: BCore. Hi haurà qui creurà que el que acabo d’escriure és una mica un pecat, però mirant xifres, bandes, i visibilitat EUROPEA i MUNDIAL, no en tinc cap dubte. De can BCore n’han sortit els discos que han sonat a la BBC, no de Picap (per dir-ne alguna).

Si voleu fer el repàs amb mi, cliqueu al play petit de les cançons del seu Myspace o en aquest enllaç de Spotify.

“Disco póstumo” és absolutament rodó. Comença amb un Gastronomía dolç i melós que deixa pas a un tros de cançó anomenat Deriva que per misteris del pop-punk fa que vagis cantant pel carrer la frase “es importante condición” sense cap mena de rubor i sentit. El tall següent, Canción póstuma segueix l’estela de l’anterior amb una guitarra marcadament rítmica que recorda la música surf i amb una tornada inapelable. I arriba Línea curva… i el cos se’t mou sense voler. Tres acords. En realitat és mesclar la música ye-yé i la llatina amb el punk i una bateria hardcore… fins que arriba aquesta tornada insultantment enganxosa que convida i obliga amb el a bailar / vénte conmigo a bailar fins a l’infinit mentre Colomo descriu, amb un deix flamencoide, la corba que fa el teu cos quan balles. Triste condición parteix d’un altre recurs pop inigualable com és l’enumeració+tornada, començant pels chulos, mulatos,… fins que arriba al es mejor hacerse el pirata de maletín y corbata, amb un petit pont al mig de la cançó que la fa encara més forta. Un rascat de guitarra -una telecaster? pastilles simples?- és el que obre La expectativa, una de les cançons amb un joc de veus i també amb una de les línies més boniques del disc (y no quiero que me malentiendas si te pido que te pierdas…. conmigo en la tormenta). Malgrat que no baixa decibels o actitud, el disc respira una mica amb Ministerio de ergonomía ja que qui cobra més importància a les veus és Inés Martínez fent, de nou, una tornada espaterrant. I després d’un respir… arriba una cançó que si aquests tres fossin de Texas i cantéssin en chicano, el Tarantino o el Robert Rodríguez ja l’hauria posat en una de les seves pelis: Carnaval és una cançó per ballar, ballar, i ballar al ritme stoner que marca la bateria durant quasi tota la cançó. I quan creies que ho havies sentit tot, un mantra punk anomenat Origen aborigen on Inés Martínez va resant aquest el viento me acaricia… mentre el baix i una guitarra amb un flanger molt ben posat van fent la mateixa línia i la bateria sacseja tot allò que troba per davant seu. I per tancar el “Disco póstumo”, aquest tema anomenat Hipocondria, més pausat, més tranquil, més… “norantes”. Més lluminós malgrat una lletra un pèl més trista que la resta de la lírica que regna al disc.

Un disc curt -que no arriba a la mitja hora- però que et convida a bailar (vénte conmigo a bailar), a deixar-te anar, a moure cap, peus i genolls,… i fer-ho sense parar.

Els treballs anteriors de La Célula Durmiente són més… dispersos? Hi ha més de tot. Música molt diversa i variada. Aquest disc en canvi, i al meu gust, és molt més rodó i contundent per la seva homogeneïtat.

Newnoiseradio.com tenen penjat el concert de presentació a l’Apolo 2 del disc anterior, “Miente“: 

A aquests tres només els puc fer una cosa: felicitar-los. És un disc fantàstic, i a la que pugui els aniré a veure. Això en directe… segur que et fa bailar (vénte conmigo a bailar).


La Célula Durmiente tenen myspace, no tenen facebook de la banda (però en Joan Colomo i la discogràfica sí), una pàgina a can BCore, la música penjada a Spotify, i venen aquest últim disc a la discogràfica i els dos últims a l’iTunes Store.


Gaudiu de la música, que ella no es queixa mai


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...


3 comentarios

  1. PEDOBEAR wrote:

    En Joan Colomo és déu, es mereix ser el nou Serrat. Cap artista català li arriba a la sola de la sabata. Si no em creieu intenteu veure’l en directe a ell completament sol; us semblarà mentida que algú pugui aixecar el pavelló de forma tan brutal i més tenint en compte que quan surt a l’escenari sembla el tiu més tímid del món.

    Gran compositor, poeta, excelent instrumentista i súper cantant.

  2. Zedka wrote:

    Cada dia sóc més fan de Joan Colomo! El seu treball en solitari em sembla molt interessant, però La Célula Durmiente són sorprenents! M’hi jugo alguna cosa que arribaran lluny… Ja tinc ganes de veure’ls en directe, si no trobo la ocasió abans, al Primavera segur que els veig!
    Gran post de #vaigtard Martí!

  3. mfm wrote:

    Força bé aquesta gent. Diuen els entesos que lo del Colomo és digne d’estudi, un dels nous cracks de la música a casa nostra. Se l’haurà de marcar de prop no sigui que se m’escapi.

Deja un comentario