No és fatal sinó vital: Mazoni – Fins que la mort ens separi

És per culpa d’individus com aquest que vaig entrar al món de Jaume Pla. Ell insistia i insistia. També tenia el Quimi Portet al cap -contínuament-, però ell no se’n cansava de Mazoni. El tema era recíproc perquè jo li fotia la tabarra amb Raydibaum, o sigui que està tot perdonat. I més tenint en compte que ambdós hem caigut en els gustos de l’altre.

Ja fa uns dies que vaig anar al concert de presentació del disc de Mazoni “Fins que la mort ens separi” (Bankrobber, 2011) a la Casa Orlandai i en vaig sortir agradablement sorprès. En aquell directe de presentació -un gènere de concert apart, que no té res a veure amb el d’una gira-, en Jaume Pla afrontava sol i només armat de guitarra, pedals i teclats les noves composicions del disc.

Fins aquell moment només n’havia sentit el tema “Per primer cop”, i m’havia semblat que Pla anava cap a una altra banda. Si fins llavors podies vincular els discs de Mazoni amb un substrat pop molt proper als Beatles, però també a formes més rock properes als Stones, als Who, o al rock britànic actual, aquesta vegada la primera impressió va ser que el substrat beatlesc prenia encara més cos.

A més, Mazoni explicava -quan havia d’explicar el nou treball als mitjans- que en aquest disc hi havia com a una influència important els Beach Boys. I es nota. I és així com comença el “Fins que la mort ens separi”, i també aquell concert de presentació: un d’aquells sospirs cantats que feia la banda de Brian Wilson seguida d’una cançó que es mou entre la balada i un mig temps com és “Per primer cop”.

Mazoni – Fins que la mort ens separi I + Per primer cop @ Casa Orlandai (09/02/2011)

 

La Mort, en majúscules, és l’eix i fil conductor d’aquest últim disc de Mazoni. Durant el concert, Pla va explicar que una de les frases que l’havien mogut a l’hora de fer les composicions era una de Wayne Coyne, dels Flaming Lips, que deia que “algun dia tots serem morts”. I és que és veritat.

Dit això, fatal? No. Vital.

La mort hi ha qui la rep com un fet fatal, fatídic, destructiu, però en aquest disc el que s’explora és el fet, la circumstància de que la Mort “passa”, “és”, i “existeix”. La mort com a fi, fenomen o horitzó.

Sigui perquè s’acaba una història d’amor -“Això nostre s’ha acabat”-, perquè és l’excusa per tornar a començar -“Per primer cop-, perquè es busca -“L’home número 12″-, perquè s’hi conviu i s’adora -“Natura morta”, o perquè provoca aquesta reacció tant genuïna que és el M’excita la por que va resant “El cromosoma kamikaze”.

Sobre el disc, dir que és un treball molt coherent, i que després de sentir-lo bastant (i bastant condicionat pel concert), amb les escoltes va agafant força i em referma en la primera (molt bona) impressió que vaig tenir durant el concert de l’Orlandai.

I és que dels quatre beatles, en aquest qui hi plana més, per sobre de tots és George Harrison: capaç de fer cançons d’una melancolia inigualable, i alhora de produir els Monty Python. Humor i gravetat. A part, a diferència de Lennon (vitalista, fatalista, cru,…) i McCartney (teatral, triomfant, èpic,…), Harrison era capaç de donar un aire de serenitat a les seves cançons, que són les que també respiren aquest disc.

Aquest disc és serè. D’aquí a que sigui vital i no fatal. Històries tristes bastides en música alegre (o lleugera?), cors de gospel que clamen que això nostre s’ha acabat, i la introducció dins del registre de Jaume Pla d’una cosa que jo no recordava -gaire- en discs anteriors: una veu aguda, fina i delicada. He d’admetre que tinc debilitat per aquest tipus de veus… és per això que d’aquest “Fins que la mort ens separi” la cançó amb la qual em quedo és aquest “Ulisses i el full en blanc”

 

Potser no és el single més single de tots els singles, però hi he acabat tenint una especial debilitat. I des del primer moment com podeu comprovar…

Del concert en vaig fer una ressenya a Nativa.cat fa molt poquet. I la meva conclusió, refermada amb l’escolta del disc és que Mazoni ha aconseguit amb aquest nou disc fer noves cançons que són a l’alçada dels seus treballs anteriors. I que això ja és molt.

Mazoni – Això nostre s’ha acabat @ Casa Orlandai (09/02/2011)

Francament, després d’escoltar aquest nou disc, estic molt content de que en Jaume Pla segueixi fent discos, i que cada vegada que en fa un, sigui una passa endavant.

I aquestes passes endavant no sempre volen dir que el què havies fet fins ara ho donis per mort. Ni molt menys. Això de Mazoni no s’ha acabat. Tot just… continua.

 

Mazoni té una pàgina web pròpia i una de la discogràfica, un myspace, un facebook, i té la música a Spotify i la ven a l’iTunes Store.

 

Gaudiu de la música, que ella no es queixa mai.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...


2 comentarios

  1. M’alegro molt d’haver insistit!!

  2. mfm wrote:

    Haig de dir que estic d’acord en que és un bon disc, i que cada cop m’agrada més, i que si que estic d’acord en que vocalment el senyor Pla hi arriba molt i molt bé, com mai. té grans temes com el primer cop, l’ulisses que dius tu, la galaxia interior,….
    Però haig de dir que hi ha alguna cosa, no em facis dir què, que em fa agafar certa distànica, no m’hi fico del tot. potser sols és ara i amb el temps aquest disc se’m ficarà més endins, però ara per ara, no m’arriba tant com els altres. Què hi farem…

Deja un comentario