Vaig tard – Ix!

Un amable lector d’aquest humil Dèriari Musical m’envia un correu suggerint-me que parli dels Ix!

El fet és que al meu Spotify hi tinc una carpeta (que no llista) que es diu «Per escoltar», i que seria alguna cosa així com ara els deures. I l’Autòmat Infinit (Gat Records, 2008) d’aquesta banda de Cadaqués fa massa temps que hi és. És per això que dic que Vaig Tard amb els Ix!

D’aquest primer disc tenen un tros de single que s’anomena Ràdio. Si no l’havieu sentit, cosa que dubto, té aquella calidesa que fa que diguis «això potser no ho havia sentit però… és fantàstic». Té dues coses: aquest «som» que ens fa seguir la cançó, i elegància pop.

Ix! – Ràdio

El primer exemple que se m’acut amb això de la reiteració és el «Turn, turn, turn» dels Byrds, amb allò del «a time to…» de l’Eclesiastés (hi ha un moment per cada cosa i cada cosa té el seu moment). Segur que n’hi ha molts més i de més encertats.

D’aquest Autòmat Infinit, dir que és un gran debut. Llegeixo al seu myspace que van passar molt pocs mesos des que es van conèixer i van formar la banda i van treure el disc. Doncs jo dic bravo! Això és química!

Durant l’escolta de la primera part del disc s’hi poden destacar dues coses que transporten les cançons dels Ix!: la veu i els teclats.

És una veu molt personal, greu, i que a mi em recorda vagament (oju a la meva barreja…) la de Jarvis Cocker, de Pulp, i la de Quimi Portet -encara que aquest últim li agrada prendre el pèl jugant amb la veu, i el cantant d’aquest grup no-, i que no necessita de gaires cors durant el disc que li donin suport. No les necessita.

En part per com és la veu, i en part perquè en aquest primer tram, qui li fa aquest suport són els teclats. Aquests teclats tenen com a funció principal crear unes atmòsferes que tenen ecos de Pink Floyd, en temes com ara «Nàufrag».

Hi ha, però, una altra cara en aquest disc, més trencada, més ballable, més… rockera, on qui agafa el rol dels teclats per moure les cançons són les guitarres, amb algunes línies melòdiques, arpegiats, i algunes cadències que també tenen alguna cosa de prog-rock, com ara un altre tros de cançó com és «L’amant».

Barrejat per aquí, cançons que recorden el pop-rock britànic i que també (i tant bé) fa anar gent com Mazoni en peces com ara «Desastres». Al meu gust, potser no seria l’estridència, però sí que crec que és en les cançons amb més intensitat on es troben els millors talls del disc. I dic això plenament conscient que el single «Ràdio» no té res a veure amb l’estridència, sinó que té més a veure amb una cançó que camina per si sola i que transporta l’oient. Potser és que al caminar sola no necessita de més intensitat que la que té per fer-ho.

I quan creia que anava tard amb Ix!… resulta que hi vaig MOLT.

Perquè resulta que tenen un disc més nou encara, que es diu L’ingenu és lliure (Gat Records, 2010). I què hi ha de nou amb aquest disc?

D’entrada, el «Santa cultura» que obre el disc segueix l’estela d’aquells teclats que marquen el camí. Malgrat que aquesta vegada la veu de David Mullor està molt més acompanyada amb cors, i també hi ha una irrupció de l’electrònica, trencant (encara que no del tot) amb el pop-rock britànic que impregnava l’anterior disc.

«Irrupció» potser és un pèl gros en la majoria de cançons, però sí que hi ha algun tret distintiu d’aquest estil de música en més d’una i de dues cançons a L’ingenu és lliure. Altres cançons, com «Baf», són electro-pop i prou. Sense irrupció.

És un disc, que com l’anterior, cuida molt bé els detalls en la producció. Estic convençut que totes les guitarres sonen com ho fan de manera molt buscada, i que si el baix té distorsió (cosa que no recordo que passi amb el primer disc) és per dotar de més contundència a les cançons quan els cal.

També hi ha, com a sorpresa agradable la irrupció del baix en les cançons, no perquè al disc anterior no hi fos, sinó perquè en aquest agafa més protagonisme, com ara en cançons com «Corb», i que dóna a una cançó amb aires d’electrònica, una calidesa important.

Hi ha un detall que no es pot passar per alt, que és la col·laboració de Josep Puntí (o Jordi, o el que sigui) a «Contra sentit». I és que, part de la lírica d’Ix! ix (no ho podia evitar) del Sr. Puntí, entre d’altres. Lletres, a vegades tràgiques, a vegades amb l’esperança a l’abast de la mà, però no gaire sovint amb la seguretat d’haver guanyat la partida i explicant-ho després.

Una altra cosa molt bona en Ix! -que no tots els grups poden dir, i que és una valoració absolutament personal-, és que si hi ha algun moment en què la lírica flaqueja una mica, la música i les melodies l’aixequen per arribar a fer que les cançons caminin del tot.

A destacar, dues cançons que potser deuen quedar una mica amagades i que són de les que, personalment, m’agraden més: «El gat» (que em recorda un pèl a Pearl Jam), i la tendra «Enmig del camp».

Amb unes quantes cançons, entre elles «Lladres», tinc curiositat de saber si durant l’adolescència aquesta gent van escoltar Suede, Placebo i similars. O si escolten Muse i diuen «això mola molt però aquests crits d’histèrica no els podem fer» i l’altre replica «sí, el rollo grandiós és guai però aquests es passen quatre pobles». Si alguna cosa tenien o tenen aquestes bandes era un punt important de teatralitat, i al micro un cantant home-dona, per dir-ho d’alguna manera.

Però aquest grup té un homenot com a cantant. I a mi ja m’està bé com és.

Per presentar aquest disc, els Ix! han comptat amb la realitzadora Lyona per fer el clip del single «Avui sí».

Déu n’hi dó, quin premi de cursa…


Després d’unes quantes escoltes, puc dir que ja no Vaig Tard amb els Ix!, i que me n’alegro.

És bo conèixer grups que canten en català i que no segueixen els cànons del pop-rock més convencional, sigui per progressiu, per electrònic, per teatral,… pel que sigui. Ara ja els tinc al meu Dèriari.


Ix! tenen discogràfica pròpia, myspace, blog, facebook, twitter, youtube, la música a Spotify, i venen la música a iTunes Store i a la seva pàgina.


Gaudiu de la música, que ella no es queixa mai


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...


3 comentarios

  1. Maritza wrote:

    Ix!…la veu de David Mullor és tote una una revelació, et permet fusionar la realitat amb la fantasia sense perdre l’essència del rock, gràcies per la revisió del ix!

  2. Javi wrote:

    Una boníssima revisió dels ix! ara crec que només et falta un aspecte més per no anar gens tard: veure’ls en directe :)

  3. Jo també arribo tard, però sonen molt bé. Més deures per mi també. Però lo del Jarvis… ejem, ejem