S’ha acabat el folk: The New Raemon – Libre Asociación

Fosc... molt fosc.

He tingut poc temps per escoltar el Libre Asociación de The New Raemon. I dir d’entrada que és més fàcil buscar-hi i trobar-hi la música de Madee que no pas la dels discos anteriors de The New Raemon. Potser el que acaba sent, al cap i a la fi, és Ramón Rodríguez i prou.

En qualsevol cas, una de les coses que anava a sentir als directes part del seu públic s’ha esvaït de cop. Les formes són diferents. No té sentit citar el folk en aquest disc. Perquè no n’hi ha. Expliquen a can BCore que ha estat un procés deliberat: deixar l’acústica i agafar la Telecaster per composar aquest disc. En deu dies. No sé si amb deu dies n’hi ha prou per composar un disc. Però a mida que augmenten les escoltes començo a creure que sí. Que són suficients. I suficients per encetar una nova etapa amb pas ferm.

Amb Libre Asociación tinc la impressió que la tendresa i bella fragilitat que poguessin tenir els primers discos de The New Raemon no s’han esvaït del tot. El personatge de l’individu autodestruït continua dempeus, fins al punt de titular una cançó Kill Raemon. Però va deixant enrere un estil molt concret basat en la guitarra acústica, entra en un nou joc de grans produccions, guitarres elèctriques, teclats i força. De fet, el so d’aquest nou Libre Asociación és molt més proper al Antarctica a aquell Ok Bear de Jeremy Enigk on Rodríguez va acompanyar al cantant de Sunny Day Real Estate, i on també hi participaven Ricky Falkner i Sergio García -tocant el baix i produint, i fent-se càrrec de la gravació, respectivament-.

També hi ha hagut moments en què m’ha vingut algun record -pels grans arranjaments, les cordes, els teclats i unes reverbs infinites- a uns My Morning Jacket tristos. Segurament és la producció.

A can BCore i Rodríguez han decidit que la cançó Verdugo sigui el single per aquest nou disc. És una cançó que, efectivament, és molt representativa del nou treball. Una lletra crua, una línia melòdica enganxosa (i molt pròpia de Rodríguez), però sobretot uns teclats que porten la batuta, un baix que porta gran pes de la cançó, una guitarra súmmament elèctrica i uns cors… estranys? I aquest “me van a colgar” que deixa la cançó volgudament en fals.

Amb cert repòs, i després de més d’una i de cinc escoltes, crec que el més just seria dir que aquest Libre Asociación és del millor que ha fet The New Raemon, o si més no, Ramón Rodríguez en solitari. Simplement, és un nou plantejament.

I és així des de la portada, deixant enrere els dibuixos de l’individu amb barba que sosté una guitarra, que entra a una dimensió desconeguda o que acaba malferit per les espines d’un roser.

Al meu entendre, el disc el que fa és conduir aquest esperit que ja tenia The New Raemon però bastint-lo amb unes formes que segurament li havien estat més habituals amb altres formacions. Aquest disc, si no sona a l’antic The New Raemon és perquè aquells dos discos que van sortir tant estranyament bé per l’autor eren un projecte paral·lel a Madee i a Gouls’n’Ghosts. Així doncs, un cop tancat (tancat del tot?) el capítol de Madee, és el moment que The New Raemon -com a proposta- faci el que podia fer Ramon Rodríguez amb un altre nom. És, doncs, el moment en què Rodríguez pot utilitzar formes musicals de Madee, seguir cantant en castellà, recuperar als seus directes les cançons amb l’acústica que l’han donat a conèixer, i fer el disc que li ha donat la gana. Un disc en solitari sense tenir acotades les formes musicals.

I probablement és el millor que podria haver fet The New Raemon.

Només unes petites consideracions. Com sempre, a mi el single no és el que més em crida l’atenció, tot i que l’acabaré cantant si vaig a un concert. A mi sempre m’acaben captivant les cançons que són un pèl més fosques.

  • Sobre La Vida Regalada, és una cançó fosca, que em recorda… Urge Overkill, i és la que conté el títol del disc. Per alguna cosa deu ser. Curta, concisa, i amb una proposta absolutament nova.
  • Sobre Soñar la Muerte, és al meu entendre, la cançó que capta millor què és The New Raemon. La lletra, la música, la melodia (i els cors), i un magnífic final amb cançó de pati d’escola, que és capaç d’integrar el que vol representar en una cançó Rodríguez quan la té al cap, i quin és el resultat un cop està gravada. Pot ser que això últim no fos deliberat, pensat d’inici, però resulta ser un recurs per la cançó semblant al que fan servir Standstill al final de El Resplandor amb el seu “cariño, respeto y atención”.
  • Sobre Aspirantes, és la plena demostració d’aquest canvi de formes. Grandiositat en la producció -recomanat escoltar-ho amb auriculars-. Una cançó que sembla que s’hagi gravat en una catedral. Un baix inapelable. Unes segones veus imprescindibles en moments com aquest “vuelve lo peor”, i un teclat i una elèctrica distorsionada que és qui condueix la cançó, malgrat que siguin les veus qui inicien i finalitzen la cançó.

Estic convençut, a més, de que tot el que s’hagi de tocar en acústic d’aquest disc tindrà el mateix aire que els seus primers discos i EP’s.

En conclusió, no és moment d’oblidar aquell “yo soy Simon, tú Garfunkel” que canta la gent a l’uníson als concerts i que era el segell de The New Raemon, i també és el moment d’obrir les portes a la nova proposta com a banda que fa Rodríguez. Perquè el missatge és el mateix (les cançons), el mitjà també (Rodríguez i acompanyants habituals), i l’únic que canvia és una proposta que passa de fosca d’esperit, a fosca de concepte per ser encara més coherent.

Al meu criteri, el millor que podia fer The New Raemon. I de lo milloret que ha fet.

The New Raemon tenen web, myspace, facebook, twitter, són a Spotify, l’últim disc al Bandcamp de BCore, i venen els discs l’iTunes Store.


Gaudiu de la música, que ella no es queixa mai.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...


5 comentarios

  1. […] ‘Libre asociación’, i el podeu escoltar aquí i en podeu llegir una molt bona crítica aquí. És un bon disc, però que s’allunya del Raemon que s’havia donat a conèixer, aquell […]

  2. iGoo wrote:

    La profunditat de la teva crítica i l’absència de pedanteria i retòrica, habituals en el medi, fan que estigui sorprès. M’he cregut tot el que he llegit. No estic acostumat. Felicitats. ;)

    • Marti Bou wrote:

      Hola iGoo,
      Jo tampoc estic acostumat a que m’escriguin un comentari com el teu. Dius que “t’ho has cregut tot”. Ara falta saber si estàs d’acord amb mi. Si és que no, ja sabràs com afrontar la música de què parlo, que no és poc. Això de la crítica, molt sovint també es tracta de mesurar, de “saber-se” a qui llegeixes, per saber què uneix i separa (en els gustos i criteris).
      Tampoc és habitual que et comentin -si et comenten- les formes dels teus escrits. Com a màxim el contingut.
      Espero que et segueixi agradant el que escric i de què escric! I si no hi estàs d’acord, aquest també és el teu espai!
      Salut i fins aviat!

  3. Sílvia wrote:

    Martí! Moltes felicitats pel post!
    Totalment d’acord, Libre Asociación és de lo millor que ha fet The New Raemon.
    M’agrada el costat fosc de Ramón Rodríguez

    • Marti Bou wrote:

      Moltes gràcies Sílvia.
      No estic sol, doncs! :o)
      A hores d’ara començo a tenir gravat en foc al cap aquest “vuelve lo peor”, com en el seu moment vaig tenir el “sabes cuánto hacía que no sonreía” d’una de les cançons del seu primer disc.
      Gràcies per comentar!