Cançó per… (23a entrega)

… per les rebaixes de 2011.

Sobre la foto, rebatiu-me la fi del post.

Fa res, quatre dies com qui diu, vaig anar de rebaixes pel centre de Barcelona.

Un servidor, que per fi es decidia a deixar de portar pantalons que no eren de la seva talla, oblidar les samarretes que mostraven al món el seu amor cap a grups de música… i em vaig ensopegar amb un inexorable i inapelable cicle estètic emergent.

I resulta que és el que em correspon.

És sabut i és profecia que la moda i les expressions artístiques van modulant de manera que recuperen trets distintius del que ja va passar 15-20 anys abans. Inclús el doble. Però no el període que hi ha al mig.

Així doncs, si estem a 2011, restem 15-20 anys, i ens trobarem en allò que anomenen una forquilla d’entre el 1991 i el 1996.

I les rebaixes, de què? Com a mostra, una camisa:

– Que teniu camises de màniga curta?
– No, tot el què tenim és màniga llarga…
– I de màniga llarga són aquelles d’allà?
– Sí. Si vols n’hi ha més a Home. Amb les americanes.
– I són totes de quadres? No n’hi ha de llises?
– No. Totes a quadres… Les altres, les llises, amb les americanes. A la secció d’Home.

Ves per on. Totes a quadres. I els texans? O gastats o esparracats.

És l’evolució, nena…

* * *

Pearl Jam no són un grup que puguis recordar gaire com arriben a tu. Ja hi eren. Sempre hi han estat -almenys amb la meva edat-, i si els havia pogut passar alguna cosa alguna vegada era que els eclipsaven altres grups com ara Nirvana.

Per dir-ho ràpid i malament, amb l’esclat del grunge (que dubto que hi hagi algú capaç de descriure) el repartiment de grups anava una mica en funció de què era el que escoltaves abans. Seria alguna cosa així com ara «si véns de ___, el grup que et correspon és ___». Així doncs,

«si véns del punk, el grup que et correspon és Nirvana«.
«si véns del hard-rock, el grup que et correspon és Pearl Jam«.
«si véns del metal, el grup que et correspon és Soundgarden«.
«si véns de Bowie i el rock progressiu, el grup que et correspon és Smashing Pumpkins«.
«si véns de Prince i el metal, el grup que et correspon és Jane’s Addiction«.

Ràpid i malament.

Vedder i camisa.

Dir de Pearl Jam que tenen una extensa discografia (de fet una de les més extenses, perquè van ser dels primers en publicar TOTS els concerts de les seves gires), i que en estudis han fet grans discos, discos mitjans i algun disc menor.

Fa relativament poc van publicar Backspacer, fent un etern retorn a les arrels. I en aquest article expliquen bastant bé a què em refereixo.

Pels novells amb Pearl Jam, jo recomanaria agafar l’Spotify i escoltar-se el grans èxits Rearviewmirror, i després, si agrada, anar investigant poc a poc què han fet durant més de vint anys.

Un altre detall important és que aquest és l’únic grup viu de l’escena grunge original:

Nirvana té un cantant mort, Soundgarden un historial de separacions, retrobades per peles i aventures en solitari bastant…, Smashing Pumpkins tenen un líder que és un geni però no sap com tornar a ser-ho, i Jane’s Addiction… a saber. Potser faltaria parlar d’Alice in Chains i Stone Temple Pilots, però em fa l’efecte que tampoc cal.

Per acabar amb Pearl Jam, dir que tenen una recepta poc comú, però que jo crec que és la font del seu èxit:

– un cantant i lletrista de veu imponent, caràcter, i bona ploma (Vedder).
– un guitarra rítmic (Stone Gossard, el gran oblidat) que composa molt bé i sap sempre què ha de fer.
– una base rítmica que sempre funciona molt bé a les cançons (Ament-Cameron).
– un solista «resultón» que viu en un «forever young» i que encara es pinta els cabells de colors (McCready).

Això, una gran permeabilitat alhora d’agafar coses com ara Neil Young com a influència (entre d’altres), i un compromís polític i ètic amb el món que els envolta és el que els ha fet únics, i al meu entendre, el que els ha permès sobreviure al pas del temps.

* * *

L’evolució és aquesta: recuperar el que «era» i «hi havia» fa vint anys.

I és dolent que tornin els noranta? Per mi no, sens dubte. És la meva «dècada de la fibra». Ara és el meu moment. És ara quan les coses que es venguin a les botigues, quan la música que fan els músics de la meva edat m’agradarà. Quasi de manera incondicional. Per què? Perquè «tenen» la meva edat i història. El que dissenya camises farà les camises de quan tenia 15 anys. El que escoltava Pearl Jam amb 15 anys, ara farà un pop o un rock amb aires grunge (Plouen?), i el que escoltava emo-core farà un pop, o un folk com el d’Egon Soda, Madee, o… el que sigui.

És una qüestió d’evolució. Sigui estètica o a la roda del «què toca» posar-se a sobre. És per això que, si es tracta d’evolució estètica, aquesta és una…

Cançó per… les rebaixes de 2011
Estil: Grunge/Hard-rock
Grup: Pearl Jam
Cançó: “Do the evolution”

Pearl Jam tenen webmyspacefacebooktwitter, la música a Spotify i a l’iTunes Store.


El més inquietant de la foto de dalt és que de coll en avall és Kurt Cobain, i de coll en amunt és Noel Gallagher!

I el fet és que he anat de rebaixes per comprar-me roba i m’ha sigut impossible trobar camises de màniga curta. Sempre tinc molta calor jo…

És per això que m’he comprat la meva primera americana.

Gaudiu de la música, que ella no es queixa mai


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...


One Comment

  1. McCready solista resultón que viu en un forever young… jejejeje. Et talles el cabell, et compres americana… Què serà lo pròxim, deixar les fantes i passar-se a l’aigua amb gas? aish! almenys sempre ens quedarà Pearl Jam per sentir-nos eternament youngs. Per cert el meu bloc té un nom, no Martí Figueras. salut!

Deja un comentario