Vaig tard – Señor Mostaza

Teclats al poder

A la primera edició dels posts de la sèrie Vaig tard vaig parlar de Damien Lott. Tot va sorgir d’una conversa amb un amic sobre el grup de qui vull escriure avui: Señor Mostaza.

En aquest “l’escena valenciana no existeix” que també vaig citar a l’anterior post, de qui jo conversava era d’aquesta gent. A Señor Mostaza els vaig conèixer… la veritat no sé com. Pot ser que fos per una crítica a un Rockdelux o un Mondosonoro, però la veritat és que no ho recordo clarament.

Sí que recordo que fa uns anys taladrava als meus amics addictes als Beatles perquè els escoltessin.

Lògicament, ningú no em va fer cas. No és que ara escoltin Lady Gaga (que alguns també), però potser els va tirar més escoltar grups com Mazoni i derivats.

Hi ha un parell d’apreciacions prèvies a fer sobre aquest grup:

  • Musicalment són impecables. És pop, simple i rodó. A més, és pràcticament impossible visualitzar aquest grup sense posar el vocalista (un dels fonaments de la banda) darrera dels teclats (l’altre fonament) que marquen les composicions del grup.
  • Líricament tenen una mala llet bastant implacable. És aquell tipus de grups que es poden visualitzar (de nou) com quatre nois amb ulleres de pasta i americana de pana que t’insulten directament a la cara amb tendresa, mentre somriuen i t’acaricien la galtona mentre tu assenteixes i dius “sí, carinyo, tens raó”.

“Y para muestra”, premeu el botó del play (El hilo musical del Mercadona?):

Señor Mostaza – Ojalá pudieras ser

Hi ha altres moments més relaxats, líricament, però sempre amb expressions que et desencaixen, com a la cançó Historia de lo nuestro, on s’explica que yo sé que algun día nos cambiaremos del pc al mac, tendremos un amor con bonus track / yo sé que algun día provocaremos odio y admiración, haremos juntos la declaración, etc.

A mi, l’humor en la música, sempre m’ha seduït. Admeto que quan tocava ser adolescent escoltar Def Con Dos tenia els seus punts a favor: no només podies moure el cap amunt i avall, sinó que a més, reies mentre ho feies amb cançons com Pánico a una muerte ridícula.

Però més enllà de l’humor negre, aquesta gent, a qui vaig conèixer pel seu disc de debut Mundo Interior (Record Union – 2005), aquest passat 2010 van fer un molt bon disc anomenat Podemos Sonreir (Hall of Fame Records) que és bastant rodó.

El disc comença amb aquesta altra perla de mala llet i pop-rock rodó:

Señor Mostaza – Bipolaridad

Té aquest humor que he descrit, l’autoflagelació del patós que troba la noia dels seus somnis i no sap ni parlar, unes lletres ben trobades, i musicalment unes composicions basades en els Beatles i els Beach Boys.

En els Beatles… només pel nom es pot endevinar, partint de que els de Liverpool tenen una cançó (bastant terrible) que es diu “Mean Mr. Mustard”, però també per l’aire que respiren les cançons. Pel que fa als Beach Boys, només cal escoltar els cors que hi ha a la majoria de cançons per endevinar que també són un referent. I finalment el teclat, que no sé gaire on ubicar. Què he de dir? Billy Preston? El teclista del disc Let it be dels Beatles? És un teclista omnipresent en les composicions i prou. Amb so de piano, de Fender Rhodes, Moog, orgue, etc.

En fi, que Podemos Sonreir és un disc que val la pena donar-li una oportunitat i podeu fer dues coses:

  • escoltar-lo i somriure
  • sentir-lo i de cop adonar-nos que el cantant està dient alguna barbaritat i somriure

Señor Mostaza tenen web, un blog, myspace, facebook, la música a Spotify i a l’iTunes Store.


Gaudiu de la música, que ella no es queixa mai


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...


One Comment

  1. Sara wrote:

    Crec realment veritablement que m’enganxaré a Señor Mostaza irremediablement i obsessivament…ja no hi ha possible retorn…

Deja un comentario