Vaig tard – Damien Lott

Avui tinc la intenció d’iniciar una nova secció dins d’aquesta pàgina anomenada “Vaig tard”. Es tracta de parlar d’artistes/discos/històries que no tenen per què ser d’estricta actualitat. I avui començarem amb aquest senyor:

Damien Lott és un noi valencià que ha tret el seu primer disc en solitari el 2010 amb la discogràfica Absolute Begginners. I pel què he anat veient en aquestes coses tant nostrades que són les llistes del millor de l’any, ha estat una altra víctima d’un fenomen que vaig compartir recentment amb un amic al parlar de Sr. Mostaza.

Aquest fenomen es podria resumir, si fa o no fa, amb “El País Valencià no té escena”. Això de les escenes és sabut i és profecia que és una construcció que fan els mèdia per poder arrossegar la gent en un espiral mónfelicista. Un “camelo”, vaja. De fet, fa un parell de dies hi va haver una espècie de concert-el-pop-a-València-existeix a la Farinera del Clot.

Dit això, torno a Damien Lott, un noi que en realitat es diu Carlos Soler i que pel que m’han explicat ha gravat tot el seu disc de debut ELL SOL a casa seva -un Pau Vallvé valencià- i després ha afegit quatre coses a un estudi. I dius, recoi, no està gens malament… de fet està més que bé.

Si hi ha alguna cosa que caracteritza els treballs fets per un sol individu (Vallvé o Soler) acostuma a ser el preciosisme, el buscar un so molt concret i una elevada autoexigència.

Damien Lott – “Erase and Fall”

En qualsevol cas, aquest Erase and fall que podeu sentir aquí és un tros de cançó per composició, execució, i té un parell de tornades bastant indestructibles.

Aquest xicot és hereu del pop més clàssic (The Beatles, The Beach Boys), fan declarat d’Elliott Smith, i a mi em recorda, sobretot per la veu i un pèl per l’actitud, a en Joan Colomo. Tant aquest valencià com el cantant de La Célula Durmiente tenen aquesta veu fina, un pèl femenina, i que també és molt típica de segons quin power-pop. He de dir però, que el de Lott és un pèl més elaborat, mentre que el de Colomo és més punk. Però després, mentre els estàs escoltant acabes pensant allò de “qui pogués cantar així”, i et contestes a tu mateix “pocs poden, no et facis il·lusions”.

Altres referències per intuir la música que fa, serien Weezer, Grizzly Bear o Arcade Fire. També ajuda a saber que si li fan triar tres discos són el “Disc Blanc” dels Beatles, el “Superunknown” de Soundgarden, i el “Figure 8″ del ja citat Elliott Smith.

Una altra qüestió és que a part de ser multi-instrumentista (assegura en Pep Rius que és un dels millors guitarristes que ha vist), aquest noi té una especial habilitat en la composició pel que fa a les progressions dels acords, i un molt bon gust amb els arranjaments (cordes, vents, etc.).

Al disc, que podeu sentir en aquest enllaç d’Spotify, hi trobareu cançons en anglès i en castellà, com Fuego Amigo, que té una tornada insultantment pop. D’aquelles que podrien sortir en un programa de TV3 perquè no ens la podriem treure del cap.

Pel que fa a això de ser un gran guitarrista, he trobat un vídeo que ho confirma bastant. La cançó es Million Eyes, el tema que tanca el disc.

La qualitat de vídeo no és excelsa, però mostra prou bé la criatura.

Una bona descoberta d’un artista que potser ha passat massa desapercebut en aquestes llistes de “el millor del 2010″.

 

Damien Lott, té el disc a l’iTunes Store, a Spotify, un Myspace, i un Facebook.

 

Gaudiu de la música, que ella no es queixa mai.

 

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...


3 comentarios

  1. Hòstia puta!! Això ho ha fet sol a casa? Quin tio! Boníssima Erase and fall!

    • Marti Bou wrote:

      Sísi… una fera. El solo de “Mentre ells somriuen” del disc de Raydibaum és aquest noi també. D’aquí l’he conegut.
      Realment, la criatura és una fera bastant ferotge!
      ;o)

  2. Tevet wrote:

    Eh, quina troballa… Una perla (i sí, veig que el Pep Rius hi deu entendre de guitarristes). No sé si València té o no té “escena” (València i cultura-pròpia-no-fallera són, desgraciadament, antònims), però el que és segur és que té un pop underground (perdó per la parauleta ditxosa) amb història. A tu, Martí, que t’agraden les llistes de cançons ens en podries regalar una de perles valencianes, no?… Amb el Remigi Palmero i el Bustamante (el Julio Bustamante!), per separat o amb l’In Fraganti, des de l’Humitat relativa al Ciutat magnètica (és al spotify res d’això?)… fins a Damien Lott. (Ala, ja t’he fet cas, i t’he deixat un comentari…)

Deja un comentario