Dues perles per dir-li adéu al 2010
Veu dolça i guitarra suau... i un bé de Déu de cabells
S’acaba l’any, no faig cap mena de llista, i m’adono que els últims posts que he estat fent tenen força a veure amb això del quedar-se a l’atur. Que si una Cançó per mirar el sostre des del llit, que si patatím, que si patatam…
Em deia l’altre dia un amic que «ja veig que el què estàs fent és donar-te a conèixer! M’agrada, m’agrada!». Sí? Ho faig? No ho hauria dit -gaire- mai. Però potser sí.
I en el fons, del que es tracta és de sortir del niu i aixecar el vol.
Ho narra en Joan Colomo al disc «Contra todo pronóstico» (el teniu a Spotify), amb una cançó deliciosa que es diu «L’ocell». I va i resulta que la Maria Rodés, la senyoreta de la foto, es posa a cantar-la a l’últim concert de l’any. Si sumes el text, la música, i l’aura de la cançó,… és ideal per la Maria, no trobeu?
I si no ho teniu clar, mireu-ho vosaltres mateixos.
La Maria Rodés ja havia aparegut en aquest blog, té Myspace, un Facebook, un Twitter i és a Spotify, i a més, durant aquest últim concert al bar Elèctric de Gràcia ens va regalar un medley amb nadala inclosa.
Doncs això, a sortir del niu.
I si és amb un medley com aquest, millor.
I si ens hem de preguntar alguna cosa, que sigui què li darem al noi de la mare que li sàpiga bo.
