L’única manera d’escoltar-los

Què hi farem? Mala cara quan... Mentrestant, busquem un camí?

Un hashtag és una etiqueta, un tag, que s’anomena així perquè té el coixinet (#) al davant. A més, relaciona tots els twits que el fan servir. Cliques sobre el hashtag i et surten tots els twits que escriu la gent on hi apareix, per exemple, el #joconfesso.

Aquests #joconfesso acostumen a explicar quines són les coses han fet, no han fet, o… o simplement fan una mica de vergonya als usuaris de twitter. Algun exemple seria:

#joconfesso que em vaig estripar la roba de satisfacció amb el 5 a 0 del Barça

#joconfesso que encara no he vist “La red social” (pràcticament delicte en aquest món xarxosocial!)

#joconfesso que rajo de la Lady Gaga perquè en realitat el que vull és que Madonna tingui 20 anys menys.

Ha quedat prou clar, oi? És una confessió… no té més.

Doncs des d’un bloc, i no des de twitter, #joconfesso que no tinc especial predilecció pel flamenc, perquè no el gaudeixo i no m’acaba d’arribar. Podria ser que no m’arribi perquè no l’acabo d’entendre, com en la majoria dels casos tampoc m’arriba l’electrònica. Hi ha coses que sí que escolto i que em posen la pell de gallina, com aquest Romance del Amargo, o aquesta Nana del caballo grande,… però em costa posar-me un disc de flamenc perquè sí.

A part, #joconfesso que no m’han agradat mai Los Planetas per una raó molt senzilla. No suporto la veu que té aquest individu que es fa dir J. Sempre he pensat, i encara avui penso, que sembla que canti sedat. Sé que no faig gaires amics dient això, però mira… per regla general, i si mireu la llista de música de la columna dreta, veureu que la gent que escolto -potser no tots…- quan canten, afinen i estan prou “desperts” per cantar. Los Planetas també hi són, però és perquè s’ha d’escoltar de tot.

I lligant-ho tot, ni el flamenc és la meva devoció, ni tampoc Los Planetas, però Enrique Morente m’agradava com cantava. I ara és mort.

I #joconfesso que “Tendrá que haber un camino” és de les poques maneres que tinc per escoltar-los.

 

Aquesta cançó deliciosa apareix al disc La Leyenda del Espacio (en honor a la del Tiempo)

Ho seguiré intentant…

Gaudiu de la música, que encara que vagi morint, ella no es queixa mai.

 

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...


2 comentarios

  1. Martí Bou wrote:

    Ja et dic, és una barreja entre la dicció i el timbre… per la resta, són molt bons. Però em posen un pèl nerviós!

    :o)

    És per això que aquesta és la meva cançó preferida de Los Planetas. La que no canta el Jota. Perquè l'atmòsfera que creen amb les guitarres, per exemple, és brutal…

    Ho seguiré intentant, però…

    Ens llegim, Òscar!

  2. òscar wrote:

    A m'agraden els Planetas tot i que el meu retret a Jota és que (encara més en directe) costa molt entendre'l.
    No hi ha manera que visiti el logopeda :)

Deja un comentario