Cançons per… (20a entrega) – Special Edition

… per parlar de cançons (de nou).



El primer de l'esquerra... un altre crack!

I dic «de nou», perquè la desena entrega de les Cançons per… ja va tractar d’això, en certa manera, però el que es feia en aquella edició era homenatjar la música.

No repetiré la cançó. Tenim més discoteca, no patiu.

De fet, discoteca, a l’inici, no és un lloc on no escoltar música mentre balles, beus sens fi, i potencialment et pots drogar. La discoteca és un arxiu de discs. Com una biblioteca ho és de llibres.

I és que hi ha molts tipus d’homenatges, i el cas del que està sonant és un autohomenatge. Però també és  un joc de John Lennon amb tots els qui buscaven tot tipus de significats ocults en lletres diverses i variades.

Recordo quan a la Facultat ens van fer aquelles classes on ens explicaven què era el text, el subtext,… fins que vam arribar al metatext. El que esteu escoltant és una cançó metatextual. Un text que parla del propi text.

La música popular com a fet cultural format, a grans trets, per música i lletres -un títol també és lletra, pels qui penseu en l’electrònica, i també et predisposa a sentir segons què- ens recorda fets, esdeveniments, i ens parla d’elements que podem tenir, més o menys, tots al cap quan l’escoltem. Fa un parell de posts parlava d’això en un text que es deia Lèxics i imaginaris

El què està sonant són els Beatles. I la cançó es diu «Glass Onion«. Una joia.

* * *

Qui no els deixaria entrar a la seva vida?

Que els Beatles entrin a la teva vida és… inevitable. Davant d’un fet com aquest, el millor que pots fer és abraçar aquesta circumstància amb tot l’amor que puguis cap a la seva música. Perquè aquesta gent “tractava bé” la música.

El primer contacte, responsabilitat dels meus pares. Un dels VHS que es visionaven ad infinitum era la pel·lículaYellow Submarine. Una peli de dibuixos animats amb una BSO insuperable. Res a dir. Després, i poc a poc, altres pelis com Help!A hard day’s night, etc. Però sobretot recordo que un dels primers CD’s que hi va haver a casa meva va ser el The Beatles -el disc blanc-.

A més, sent jo petit, era un disc molt gros i estrany. Era doble i les tapes dels discos no eren mai blanques!!

Retrets als Beatles? Algunes cançons tontes (en aquest disc, on hi ha tot el que havien composat n’hi ha moltes) i aquest estèreo terrible… recordant sempre que van ser dels primers en fer-lo servir i no sabien gaire com manegar-s’ho.

Piropus? Moltíssims. Molts. I de tota mena… qui no hi estigui d’acord està convidat a un cafè a casa i ho discutim.

* * *

Tornant a «Glass Onion», si dic que és una cançó metatextual és per això:

 
I told you about strawberry fields,
You know the place where nothing is real
Well here’s another place you can go
Where everthing flows.
Looking through the bent backed tulips
To see how the other half lives
Looking through a glass onion.
I told you about the walrus and me-man
You know that we’re as close as can be-man.
Well here’s another clue for you all,
The walrus was Paul*.
Standing on the cast iron shore-yeah,
Lady Madonna trying to make ends meet-yeah.
Looking through a glass onion.
Oh yeah, oh yeah, oh yeah.
Looking through a glass onion.
I told you about the fool on the hill,
I tell you man he living there still.
Well here’s another place you can be,
Listen to me.
Fixing a hole in the ocean
Trying to make a dove-tail joint-yeah
Looking through a glass onion
 

Hi ha qui, a més, hi veuen lleus referències a les cançons There’s a place, I’m looking through you o Within you without you… a mi que m’ho subratllin, que amb les altres ja en tinc prou.

Doncs això, John Lennon agafa una llibreta durant un viatge d’àcid i escriu sobre les cançons del seu propi grup. Perquè ja llavors, les cançons dels Beatles eren a l’imaginari de tota una generació.
I és que aquesta és una…

 

Cançó per… parlar de cançons
Estil: Pop/Rock
Grup: The Beatles
Cançó: «Glass Onion»

Per cert, us han comentat que aquest any John Lennon hauria fet 70 anys, i que s’han complert 30 anys del seu assassinat?
Oi que sí?
Ja m’ho semblava… però aquí, més.

* Només un detall sobre tarats-que-pensen-que-Paul-McCartney-està-mort-i-el-van-substituir, al vers on es diu que «the walrus was Paul», ells asseguren que el vers té tot el sentit del món i els dóna la raó perquè la Morsa, a alguns països nòrdics, és l’animal que representa la mort. Amb tota la patxorra…

No dubteu mai dels Beatles. Mai.

Gaudiu de la música, que ella no es queixa mai
.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...


4 comentarios

  1. Martí Bou wrote:

    Hola Enric!

    No barrejem naps amb cols! Cadascú feia una cosa diferent. Si vols posar algun grup al costat dels Beatles, per la música que feien i per l'experimentació a l'estudi, haurien de ser The Beach Boys.

    Els Stones eren una altra història. I una molt bona història!!

    Per mi els Beatles sempre van ser més agosarats musicalment. Els Stones ho van ser més en actitud… Potser és per això que a mi em cau la baba i a tu t'embafen, i els Stones a tu et provoquen més trempera i jo els escolto només amb un somriure.

    Cadaqual és cadascú!

    ;o)

    Merci per passar i comentar!

  2. Enric Xicoy i Comas wrote:

    Martí, seré tòpic, però segueixo sent d'aquells que es decanten pels Stones. No dic que s'hagi de triar, blanc o negre, però els Beatles m'envafen una mica. Ara, el teu article està molt bé.
    Salut!

  3. Martí Bou wrote:

    Wow! Tant horripilant va ser?…

    Jo és que no he estat mai gaire d'electrònica… però ja havia llegit alguna coseta de l'estil que havia estat un concert bastant… euh… petardu?

    Suposo que també s'hauria d'haver anat drogat per pillar-li el rollo… però quin tostón, no?

    Salut Dua!

  4. Dua wrote:

    Això ho hauria dit ahir a Aphex Twin. On et pots drogar, però no cal que sigui a les vuit de la tarda. I que donis la vara durant les cinc hores restants de sessió.

Deja un comentario