Lèxics i imaginaris

Diu el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans que lèxic és:

lèxic -a
1 adj. [FL] [LC] Relatiu o pertanyent al lèxic.
2 1 m. [LC] [FL] Conjunt de mots d’una llengua.
2 2 m. [LC] [FLL] Cabal, mena, de mots usats per un autor, per una persona, en parlar o escriure.
3 m. [FL] Diccionari, vocabulari, especialment del grec, hebreu o llatí.

I que imaginari és:

imaginari -ària
adj. [LC] Que no existeix sinó en la imaginació. Un món imaginari.

Quedem-nos però, en la segona accepció de lèxic -el conjunt de mots d’una llengua- i oblidem-nos de l'»imaginari» com a adjectiu. M’interessa més parlar de l'»imaginari» com a substantiu.

Té porte i escriu molt bé

Fa poc llegia un gran article de Francesc-Marc Àlvaro a la revista d’Òmnium Cultural titulat Ara potser no li diria «pendó». En aquest escrit d’una pàgina, el columnista de La Vanguardia -entre d’altres- reflexionava sobre l’adeqüació i la variació que ha anat sofrint la nostra llengua, i ho feia a partir de l’exemple de Dallas als inicis de TV3.

Àlvaro recorda com la sèrie dels petroliers texans van ajudar, i molt, a dur a terme allò que molts no hem hagut de passar per edat, que és la normalització lingüística. Un servidor ja va néixer, créixer, i es va «mediatitzar» en català. I en castellà? Només quan perdia el Madrid, i per posar la Cope. Ara les sèries les mirem per internet en versió original subtitulada, i segons com, amb els subtítols en català.

Els destacats en premsa serveixen per alguna cosa, i el d’aquest article d’Àlvaro el que resava era que «Ara, la Sue Ellen seria, potser, una guarra, en sintonia amb el català que parlen molts joves». I té raó. Encara que jo em decantaria més amb l’adjectiu petarda. Però aquest no és l’objecte d’aquest post.

Al final de l’article, i després de presentar un escenari prou trist sobre l’estat de la llengua catalana, l’estat d’aquesta llengua que parla la juventut catalana i demés, Àlvaro tenia un bri d’esperança. De fet, anava més enllà d’un bri, ja que l’article acaba dient «celebrem-ho».

Què és el que Àlvaro havia de celebrar? Àlvaro celebra l’adveniment de Manel com a grup de moda.

I retornem al lèxic i a l’imaginari. Àlvaro celebra que una frase pròpia de la seva mare/àvia com «i ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí» sigui ara una frase cool entre el jovent. I hi estic d’acord. I a més, Àlvaro també celebrava que Manel sigui un grup que no es «peti» els pronoms febles per comoditat. Jo també.

Bé, tenim ja el lèxic ubicat dins del post, oi?

Jo entenc, i si no és així que algú em corregeixi, que el que anomenem imaginari és aquell conjunt d’imatges, idees, fragments sonors també, frases, i tot un garbuix de fets culturals que compartim amb la resta de la societat. Quan Francesc-Marc Àlvaro parla de Dallas, comparteix amb «els seus» l’arribada de la tele-sèrie a TV3 com l’esdeveniment que va suposar per ell i la gent de la seva edat. D’aquí a quinze anys, si he prosperat com a periodista i algú em llegeix a alguna banda, del que parlaré és de Lost, The West Wing, o faré el que vaig fer fa poc per Twitter: dir que un dels personatges de la pel·lícula del Senyor dels Anells era el Peris. Perquè era la veu del Peris del Cor de la Ciutat.

L’imaginari és un recurs dels textos (entenent textos com a escrits, cançons, pel·lícules, etc.) que és com la gasolina: és útil però es crema molt ràpid.

Actualment hi ha un grup de música que s’està enduent tota mena de guardons i adoracions al panorama català: Els Amics de les Arts.

Aquests quatre nois fan una proposta molt intel·ligent, que consisteix en partir de tres o quatre acords, buscar una melodia que s’enganxi -no tothom ho pot fer això! I això ho fan molt bé-, i posar-hi unes lletres que apel·len directament a l’imaginari del que podria començar a denominar-se «Generació TV3″. Així doncs, Si canten una cançó com «4-4-3«, tots els qui els escoltem ja hem nascut amb en Puyal, l’Escobar, i ara escoltem en Pou.

I per mi, com a súmmum d’aquesta apel·lació a aquest imaginari, és la cançó «Càpsules Hoi-Poi». N’hi haurà que no sabran què son aquestes càpsules, però els qui vam néixer entorn dels anys 80-85 ho sabem perfectament. És un dels artilugis que sortia a Bola de Drac -abans de que es digués Dragon Ball-, i no n’era protagonista. Simplement era un element més de la sèrie.

Així doncs, el «Capsules Hoi-Poi» dels Amics de les Arts és un «va por ti, nena» dels que dedica el cantant amb tupé a la «querida» que el va a veure al concert. Però la «nena», en aquest cas, és tota aquesta «Generació TV3″.

Però la gasolina es crema ràpid.

És per això que Manel continuaran fent discos i cançons que (és més que probable que) seran bones, i els dels Amics de les Arts acabaran sent un d’aquells discos que aniran al costat dels de Celtas Cortos.

«Ai, sí! I mira que els vam veure de vegades!».

Manel, com bé apunta Francesc-Marc Àlvaro, fan una «hibridació molt original de la llengua dels avis, la dels pares i la dels néts». Els Amics de les Arts canten només pels néts, i ho fan prou bé,… i prou.

Per fer música cal més que capacitat de xerinola i saber què has de dir, a qui, quan i a on. Perquè això no és un anunci que fa somriure.

La música popular va més enllà d’això. Apel·la a moltíssimes coses, entre d’altres, el lèxic, l’imaginari, però també a la poètica. I Manel en tenen i Els Amics de les Arts, no.

* * *


– I te’n recordes que després del primer disc de Manel escoltàvem…
– Si… a la punta de la llengua…
– Com es deien?
– Sí, sí… un segon…
– És igual, que la meva filla escolta Manel ara! T’imagines? És el que escoltàvem quan tu i jo teníem 25 anys!


(…)

* * *

Amb tot això, només un parell d’apunts: tot i que crec que Els Amics de les Arts són un grup que no mereix l’atenció mediàtica que està tenint, que musicalment no mereix la visibilitat que està tenint (malgrat que a nivell de màrqueting a la xarxa són impecables), i que Catalunya fa, de nou, allò tant nostrat del «és ben bé que només en podem tenir un de cada cosa»,… també és necessari que hi hagi grups així.

Jo hi veig una explicació a aquesta hipervisibilitat als mass-mèdia. I molt normal. Els qui dirigeixen els programes ara tenen prou edat com per tenir una sensació gravada amb foc al cap: «ara que ha sortit una escena musical en català com aquesta l’hem de cuidar al màxim». I és completament natural. Però segueix sent, al meu entendre, una sobreexposició mediàtica com va passar amb Manel.

Perquè un fenomen com el dels Amics de les Arts el que fa és normalitzar la llengua catalana amb la música popular. És, però, un fenomen que s’ha de tractar com el que és, i que és nou: mainstream català.

Ells ho admeten: «som els Take That catalans«. Potser anava perquè canten tots quatre, però per mi és pel que són: mainstream català.

I si és necessari que hi hagi un fenomen així
és perquè ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí.

Però diguem-ho tot.

Gaudiu de la música, que ella no es queixa mai
.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...


3 comentarios

    Warning: call_user_func() expects parameter 1 to be a valid callback, function 'paragrams_comments' not found or invalid function name in /usr/home/martibou.cat/web/wp-includes/comment-template.php on line 1810 Warning: call_user_func() expects parameter 1 to be a valid callback, function 'paragrams_comments' not found or invalid function name in /usr/home/martibou.cat/web/wp-includes/comment-template.php on line 1810 Warning: call_user_func() expects parameter 1 to be a valid callback, function 'paragrams_comments' not found or invalid function name in /usr/home/martibou.cat/web/wp-includes/comment-template.php on line 1810

Deja un comentario