Rescats i Cassets

Barba, guitarra,... i cal res més?

De tant en tant és vital rescatar, recordar, fer una mirada enrere i veure d’on véns. I pel que fa a la música, escoltes el que escoltes ara pel camí que has recorregut.

Fa més de deu anys, quan encara anàvem amb cassets pel món -això sona al mític “tot allò eren camps!”-, vaig tenir un àlbum en casset d’un individu francament desconegut per mi. De fet, inclús em podria aventurar a dir que, si vaig arribar a conèixer la seva música, va ser perquè em vaig trobar aquest casset en un parc. Així de simple, així de burro, així de romàntic.

No és l’únic disc que m’he trobat. Al més pur estil Fringe, seria com si un “Observador” cregués que m’he de trobar amb alguns discos per anar sentint coses noves. Perquè sempre que m’ha passat ha estat a fi de bé.

Paul Fustér és un noi, fill de famós cardiòleg català i mare americana, que durant uns anys va moure la seva vida i la seva música a Catalunya. Concretament a Cardona.

Els mitjans de comunicació que es dedicaven a la música es van “emocionar”, en certa manera, amb què un noi americà barbut i amb gorra, d’aquests que anava amb una furgoneta hippy Volkswagen, volgués veure on eren les seves arrels. Volgués rescatar el “d’on vinc”.

Quimi Portet el va acollir als seus estudis d’Avinyonet de Puigventós on després gravaria aquests hoqueis sobre pedres que tant de bé li han fet a la música cantada en català. No és que la meva vida giri entorn de la música cantada en català. És que és bona música. I això costa de trobar.

Tornant a Paul Fustér, recordo especialment un vídeo que va “generar” l’Sputnik d’aquell moment. I d’un tema (del disc Battleship, que és el que em vaig trobar) tocat amb banda, amb un baix magnífic que feia una línia preciosa,… Fustér el despullava i cantava la seva proposta: un folk que rondava el rock independent i el emo-core á la Sunny Day Real Estate que en aquell moment es feia al plujós estat de Washington, als EUA, i amb Seattle com a capital. Era el vídeo d’aquesta (cullera i) joia:

Spoon and a Jewel és la mostra de tot aquest tipus de música: una veu un pèl torbada, lletres que mostren dolor, canvis de compàs a la tornada (un compàs compost de nou! Un 11/4 de nou! Com Inspira…), i molta elegància. A part, l’estètica dels noranta al videoclip és d’aquells que et deixen un somriure a la boca: aquesta noia anant amunt i avall per la ciutat…

I finalment, entrant al món del Cuore català, em comentaven l’altre dia que aquest bon senyor, mentre estava allotjat a can Portet, va tenir una molt bona relació amb la dona de l’exÚltimo de la Fila i en va sorgir una altra cançó -que surt a la pel·lícula Kràmpack-, aquest cop… deliciosa: Montserrat.

Temps després, quan en Quimi Portet va treure discos cantats en català, el va… contestar? amb la seva cançó sobre la mateixa dona. I com es deia?: Montserrat.

I fins aquí el Cuore musicocatalà. Com va acabar el tema de la Montserrat, ho desconec. En qualsevol cas, benvingudes són aquestes lluites per una dona si n’han de sortir cançons com aquestes. No seria la primera vegada… ni l’última.

En qualsevol cas, de tant en tant convé rescatar el que escoltaves per:

1. Entendre per què ets on ets.
2. Entendre on eres quan hi eres.
3. Entendre que et segueix agradant la mateixa música però amb formes diferents.
4. Gaudir i, si cal, riure’t de tu mateix pel què escoltaves.
5. Gaudir i prou.

I gaudeixes.

Paul Fustér manté -no sé si de forma gaire habitual- un Myspace i és a Last.fm, però no a Spotify.

Gaudiu de la música, que ella no es queixa mai.
.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...


3 comentarios

  1. Martí Bou wrote:

    Dom Josep, qui fos vós per poder haver-se cascat els concerts que s'ha cascat… ai las!

    A la Srta. Rocío, moltes gràcies. Escrigui com vulgui, però creguim que aquí no la jutjaré (gaire) per com escrigui el català, i més si no és d'aquí.

  2. Rocío wrote:

    Buen post! lamentablemente no está en spotify, ya miré! mi canción favorita de Paul es esta:

    http://www.youtube.com/watch?v=3iULdk13tY8&feature=related

    Pd: perdona que no te escriba en catalán pero no es mi lengua vehicular, sólo sé decir un par de frases.

    Un saludo!

  3. josep wrote:

    Sens dubte, tornen els 90…!
    Si el gran Martí Bou parla d'en Paul Fuster és que tot no és perdut encara… i tornen els 90…, els temps quan un tio amb una guitarra i ganes de remoure entranyes amb una banda de desconeguts es cascaba 3 concerts seguits al Harlem i ens posaba del revés a una cinquantena de jovenets…

    I jo m'en alegro…!

Deja un comentario