Cançons per… (17a entrega)

.

… per dir “a qui busques és a mi”.

Fa poc parlava amb un individu de qui faria lleig revelar-ne la identitat sobre la feina i el lligar. I vaig ser jo qui va dir-li que no m’ha sortit mai de mi el dir-li a algú “és a mi a qui necessites”.

Ell coincidia amb mi amb com n’és de difícil aquell moment, sigui en l’amor (digues-li amor, digues-li flirteig) o la feina, de reclamar-se, reivindicar-se, mostrar-se, i… proclamar-se de la manera com li vaig explicar que fa Leonard Cohen a la cançó “I’m your man“.

Cohen és una de les raons per constatar que Canadà existeix, juntament amb el Québec. I a més de ser un gran lletrista -que no un gran cantant, perquè grinyola sovint-, té el mèrit històric d’haver passat una nit amb Janis Joplin quan ella anava tant borratxa que el va confondre amb Kris Kristofferson. D’aquí va néixer la cançó Chelsea Hotel Nº2.

De fet Cohen anava a la cacera de Brigitte Bardot, però es va haver de conformar -i qui no ho faria, amb aquesta carona i aquest tros de veu– amb Joplin.

* * *

Ma mare sempre ha tingut devoció per Leonard Cohen. A casa meva li deien “l’home de pedra”, segurament per la veu que va anar agafant a mida que va anar envellint. Va passar d’una veu tendra i tremolosa a ser una veu sortida de la més profunda de les cavernes.

Coses que no m’han agradat mai gaire de la seva música? Els sintetitzadors dels seus discs dels 80, i aquests cors femenins que sempre li han fet de coixí a les seves cançons.

 

Apunt a part, es podria dir que Cohen té un equivalent mediterrani que seria Paolo Conte. Vindria a ser el mateix: veu (més o menys) difícil, grans lletres. I la versió més cabaret de Cohen seria Tom Waits.

A Cohen li van fer fa pocs anys un homenatge en forma de documental i concert anomenat, justament, “I’m your man”. Hi apareixien els germans Rufus i Martha Wainwright, Nick Cave i altres perles.

La versió d’Everybody Knows que fa Rufus Wainwright és de les més memorables del documental, a part de l’explicació inicial de la trobada amb Cohen.

També és un consol saber que comparteixo l’opinió de Cohen que els texans són incòmodes. Però això ja són figues d’un altre paner. Jo no tinc diners per anar d’Armani per la vida…

* * *

Així doncs, arriba aquell moment. Ets davant l’objectiu (laboral o de flirteig). Però hi ha algun tipus de vergonya, de basarda, de… decència estranya? que et tira enrere a l’hora de dir-li, o al director del diari, o a aquella noia de somriure clar i mirada sincera que “ets el seu home”.

Si resulta que després la relació acaba sent com la que es canta en aquest post anterior, espero que el resultat sigui que no, o ja es veurà (distingiu si és el qui dóna la feina, o la noia de somriure clar i mirada sincera).

Problemes d’aquesta cançó per ser efectiva del tot? És una cançó desesperada, i a ningú li agrada el desesper, o el desesperat.

Malgrat tot, la qüestió és que l’altre sàpiga que hi ets, i que faràs qualsevol cosa, perquè “jo sóc el teu home”

Potser no és desesper. És entrega. A una persona, a una proposta, a una empresa o tasca, a un futur.

En qualsevol cas, l’home de pedra, armat només amb un plàtan i una elegància difícil sinó impossible d’igualar, es planta davant de qui s’ha de plantar i explica que farà qualsevol cosa. Perquè “jo sóc el teu home”.

I si el que necessita és un altre amant, es posarà una màscara.

I és que aquesta és una…

Cançó per… dir “a qui busques és a mi”
Estil: Cançó/Folk
Grup: Leonard Cohen
Cançó: “I’m your man”

 

 
I és que el món laboral i el del flirteig no són tant distants. Perquè en qualsevol cas… t’ho has de treballar.

I si t’ho treballes a través de la música, molt millor

Si a més resulta que el destí et brinda segons quines oportunitats…
 

 
No les deixis passar.
 

 
Siguis qui siguis.
 
 
Perquè “podem ser lletjos, però sempre ens quedarà la música”.
 

Gaudiu de la música, que ella no es queixa mai

.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...


5 comentarios

  1. Corsaire Sanglot wrote:

    el bloc té molt bona pinta, vull dir, que el disseny està força treballat (esclar que t'ho dic jo, que no me'l treballo pas gens).

    i el contingut déu n'hi do. m'agrada, i envejo bastant el teu ritme més o menys constant.

    el dia que jo ho sigui el món haurà caigut (perquè això voldrà dir que tinc una mica més de temps).

  2. Martí Bou wrote:

    Gràcies Albert.

    Ara només cal que la llegeixi qui jo voldria que ho fes.

    ;o)

    Salut, Sr. Durango!

  3. Albert Garcia wrote:

    M'ha agradat molt aquesta entrada. Felicitats Martí!

  4. Music for Songwriters wrote:

    gracias por compartir … este es un gran disco … no puedo esperar para escucharlo …

  5. Rocío Ovalle wrote:

    Nobic,

    Sempre és un plaer llegir-te amb temps, amb calma, i disfrutar de la teva riquesa, i de la teva suavitat, i de la teva tendressa. Jo el que dic és que t'atreveixis, que ho diguis… i si no ho tens clar, pensa una frase que em va dir una vegada un amic: "sempe ens diuen que hi ha trens que passen un cop a la vida… pero hi ha autbusos cada mitja hora!".

    Ets l'home que aquest mon necessita, i això només ho són uns pocs escogits.

    T'estimo i et trobo un munt a faltar.

Deja un comentario