Cançons per… (16a entrega)

… per un dia de pluja.

Plou... i no vol parar?

I és que la pluja ens provoca reaccions enfrontades.

Perquè som molts els que fugim de la pluja mentre pensem com de bé ens sentaria deixar-la reposar sobre el nostre cos. N’hi ha que simplement els molesta, però un cop a casa, enlloc de posar la ràdio per agafar el son, l’apaguen i escolten el soroll de la pluja com cau.

Deu ser que no podem evitar que caigui l’aigua.

I si no podem evitar les coses, o les intentem esquivar, o les intentem gaudir en la mesura del possible.

Obrir el paraigüa i córrer cap a casa.

O caminar tranquil·lament sabent que plou. I prou. I ja n’hi ha prou, si plou.

* * *

Ja fa un temps que vaig descobrir Inspira, i tinc un amic que n’és addicte. El que passa és que només ho és d’una cançó. Jo crec que s’equivoca. Bàsicament perquè és del millor que he sentit en català des de fa bastant de temps. Però també l’entenc. Jo suposo que és perquè el meu amic encara no entén com és possible que aquesta cançó no l’hagi fet ell enlloc del Jordi Lanuza, compositor i ànima d’Inspira.

A més, els qui hem crescut fent música o estudiant-la, gaudim del que fan i com fan les coses aquesta bona gent.

La primera vegada que vaig escoltar el seu disc sencer, de les primeres coses que em van venir al cap va ser la reflexió “aquesta gent ha estudiat música”. L’harmonia dels instruments i les veus, els frasejos, les cadències,… van més enllà del pop convencional de tres acords (que no és res dolent ni menyspreable! que no se’m malinterpreti!!). I jo, personalment, això ho gaudeixo i agraeixo.

Una altra qüestió a destacar és la producció de Pau Vallvé al disc Escapistes, el segon disc després de Cova Placenta. A part, Vallvé no només els ha produït sinó que també ha tret el disc amb la seva discogràfica: Amniòtic Records.

És un disc tendre, elegant i que val molt la pena. Comentava un anònim que es diu Josep al post sobre la Cançó per acabar despertant-se al costat d’un desconegut que l’Escapistes d’Inspira i l’Ancoratge de Plouen eren “de lo milloret d’aquest any”. I té raó. Per variar.

* * *

Deia abans que una de les coses que fem amb la pluja és fugir-ne o deixar que ens toqui.

N’hi haurà molts que si parlo d’un compàs compost no sabran de què parlo. Normalment, els compassos típics són el 3/4 (el del vals) i el 4/4 (el més habitual, el del rock). S’ha de tenir molt de talent però, per fer una cançó en 11/4 i que passi desaparcebut.

I és que un compàs compost és com la pluja. O t’incomoda, o deixes que entri i surti de tu. En aquest cas, el que passa és que ni el notes. Això només ho senten aquells qui caminen mentre els aguanten un paraigües. És un luxe.

Hi ha altres cançons amb compàs compost que aconsegueixen això. Una d’elles és River Man, de Nick Drake. I curiositats de la vida, si li diuen alguna cosa al Sr. Lanuza de com canta, és més que possible que sigui que té un timbre de veu semblant al de Nick Drake.

En qualsevol cas, hi ha moments en què la pluja ens absorbeix, ens atrau, ens fa por i, en el cas d’aquesta cançó, ens fa veure la vida arrecerats. Perquè plou. Plou i no vol parar.

I és que per aquests dies de tardor que ara comencen cal una…

Cançó per… un dia de pluja.
Estil: folk-pop/indie/
Grup: Inspira
Disc: Escapistes
Cançó: Plou – I no vol parar




Inspira tenen myspace i les cançons penjades a Spotify.


[normalment es poden escoltar els àudios aquí, però des d’Amniòtic Records prefereixen un link a la cançó penjada a Spotify]


Gaudiu de la música, que ella no es queixa mai
.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...


5 comentarios

  1. PEP RIUS wrote:

    Bon post!
    S’em passen pel cap dues cançons on en sóc responsable de la lletra: “Fils” de Raydibaum: “ara la pluja cau dins del meu cap, i el record es desfà…” on per cert hi participa en Pau Vallvé, i per variar i no sortir de la dinàmica ego-maníaca que feliçment m’acompanya citaré també l’inèdita i per molts anys desconeguda “tempesta perfecta” de l’Abdominable Gallina Nauseabunda que si bé no diu la paraula “pluja” directament si que parla d’una tempesta metafòrica que no deixa de ser universal…
    Au per molts anys i facilitats pel post, molt líric i prou humit.
    Que 10 en beneeixin. Segueixes essent una veu pròpia en el món dels inefables parladors de música. Avanti.

  2. ZuhaitzV wrote:

    Temps de respondre!

    A Sànset: Rain és un tros de cançó. El que passa és que a Rain la pluja no pertorba. Mai. És una pluja redemptora… i hi ha pluges per tot, i sovint, pertot.

    Als Amics del Bosc: Moltes gràcies i molt content de que passi per aquí i comenti -que hi passa, ja ho sé que ho fa!-. I vostès que fan cançons amb compassos compostos… entren i surten? :oP
    I recordi que si necessita veredictes express, ja sap on sóc.

    A Sal i Sucre: Escolta-la tantes vegades com vulguis, que és una cançó de la que trigaràs a afartar-te'n. I sobre l'11/4, fes-ho així. Quan comenci a dir "Tendre instant…" comença a comptar això: 1, 2, 3, 1, 2, 3, 1, 2, 3, 1, 2
    Veuràs que són onze temps dividits en tres de tres i un de dos. I sinó ja ho farem en directe algun dia…
    ;o)

  3. sal i sucre wrote:

    Bon post i bona cançó. Ara me l'hauré de tornar a escoltar uns quants cops a veure si acabo d'entendre això del compàs 11/4.

  4. Amics del Bosc wrote:

    Sr. ZuhaitzV el felicito.
    Post molt bonic, sí senyor.

    Especialment inspirat -i molt rítmic- el pensament que un compàs compost és com la pluja. O t'incomoda, o deixes que entri i surti de tu.

    La cançó és preciosa ;)

  5. sànset i utnoa wrote:

    Jo, tanmateix, em quedaria amb Rain. Explícita i, al meu gust, vàlida fins i tot quan no plou.

    *Sànset*