Evil (is going on)


Howlin’ Wolf – Evil (is going on)




Mà a la butxaca del darrera. Treure la cartera. Obrir-la. Treure’n el bitllet de metro. Passar-lo. Traspassar les dues portes que s’obren. Girar cap a l’andana de l’esquerra. Baixar les escales. Corre que arriba el metro. Dins.

Són curiosos els moments en què ens surt el mal. Sigui més o menys. Ens surt de nosaltres. Del nostre interior. No sabem perquè. És aquell “evil”, aquell dimoni del qual parla el blues. Però ha estat en aquest moment que estaves dret al metro quan has decidit incomodar.

Quasi per esport. Incomodar. Una parella. Ella s’assenta on t’havies d’assentar tu quan marxa una altra dona del seient. Mantens la mà agafada a una de les barres metal•liques que ofereixen suport al viatger per tal que no caigui. És simplement agafar-s’hi. Això sí. El braç, la samarreta, el jersei, el forro polar i el gore-tex vermell provoquen un volum important. Quina casualitat que aquest volum s’interposa malauradament en el camp de connexió visual de la parella. Ell puja i baixa el cap per veure la dona. De tant en tant et llança mirades furtives volent-te dir que li estàs fent nosa.

És clar que t’estic fent nosa. La meva intenció és incomodar-te. Et vull fer nosa.

Una parada rera l’altra, l’home et va mirant de tant en tant per si sobreentens que no és aquella la postura que has d’adoptar. La postura física, no l’actitudinal. Fas i vols fer nosa. Al cap i a la fi tu estàs fent una cara plana i poses de manifest que estàs escoltant música amb els teus auriculars. I res més.

“Bueno. Ya hemos llegado. Al fin de la noche. Y ahora qué? ¿qué de qué? Pues nada”

De forma singular, l’incomoditat de l’home ha traspassat a la dona, que al no poder mantenir el contacte visual amb l’home ha començat a mirar el terra. Ara mateix, l’home va variant la postura del cap. De dreta a esquerra (tornant a mirar de tant en tant cap a tu), veient com passen les parades. Se li acut preguntar si és que vols baixar. Fas que no amb el cap sobreentenent què és el que t’ha preguntat. Tot i que no l’has sentit. Perquè portes la música posada.

“Si algo le ha sentado mal, corra por la casa, siéntese, apriete con la cara, al final que no quede nada… desalmado ciudadano, buenas noches tenga usted”

I és just llavors quan baixes. I curiosament baixes a la mateixa parada que ells. Però en surts abans del vagó.

Gaudiu del viatge

 

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...


One Comment

  1. Dua wrote:

    Oh, és que el metro és un alliberador dels instints més primaris. Pura supervivència animal, és tot un gust.

    És curiós, perquè un dels meus moments més catàrtics al carrer va ser també escoltant Standstill, fa un parell d'anys. Em vaig perdre i arribava tard i la mirada de los mil metros em recordava a una espècie de Space Invaders, si no arribes, seràs mort.

    Vaig sobreviure però la sensació la tinc viva.

    Sí, ens llegim! :)

Deja un comentario