L’Eina per l’Ànima

Fa bastant, tirant a molt, de temps vaig descobrir una gent que es diuen Tool. I aquests dies he anat recuperant un dels seus discos –Aenima (1996)– una i una altra vegada.

D’ells em van captivar diverses coses. En primer lloc, el seu cantant -Maynard James Keenan- té una de les veus més privilegiades del que s’ha anomenat últimament metal encara que sempre he pensat que Tool feien una cosa més tirant a «metal progressiu».

Aquesta gent tenen més a veure amb Pink Floyd que amb Metallica. Té una veu dolça, fosca, que rascada té moltíssima força, i sobretot molt elegant.

Recordo veure’ls fa anys, a la gira del disc Lateralus, i amb el cantant tot pintat de blau davant d’un plafó on s’hi projectaven imatges estranyes com ara operacions quirúrgiques a ulls desconeguts.

Increïble. Un espectacle impressionant i uns músics increibles.

Després fer menció especial a la secció rítmica d’aquest grup. D’entrada, un bateria -Danny Carey- espectacular. No toca mai més del que ha de tocar per fer-se notar, sinó que porta el pes del grup amb una tranquil·litat i amb una força difícil de trobar en altres grups. De fet, diria que és un dels millors bateries del rock, juntament amb Jimmy Chamberlin -de Smashing Pumpkins-. Un tio que toca aquest estil de música, però que estic convençut que li fas tocar amb un trio de jazz i te la clava.

I finalment, les cordes. És curiós perquè a Tool els papers s’intercanvien. És el baix -Adam Jones- qui porta el pes melòdic mentre que la guitarra -Justin Chancellor- porta el pes rítmic de la cançó.

Si a tot això li sumes una elegància en la composició espectacular… només queda remetre’s als seus fills més melòdics, com són A Perfect Circle.

Total, que fa uns dies torno a caure en un disc de fa anys i panys, l’Aenima de Tool, amb grans cançons i amb una conceptualitat fosca i estranya que recorre tot l’àlbum. Cap al final, la perla que dóna nom al disc. La cançó Aenima

A part, pels que hagueu flipat amb la imatge de dalt… tots els dissenys de portades, fotos, imatges,… tot ho fa el baixista: Adam Jones. Només per com es curren les portades i els dissenys dels discos, ja val la pena comprar-los.

Aquí va la «cançó estrella» d’un altre dels seus discos –Undertow (1993)– en videoclip.

Doncs això… Com bé diu l’allmusic.com, en el seu moment van demostrar que el metal pot ser, a la vegada, intel·ligent, emocional i brutal.

pd. Algú recorda uns palurdos de Madrid que es feien dir Sôber? Per algo seria…,

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...


One Comment

    Warning: call_user_func() expects parameter 1 to be a valid callback, function 'paragrams_comments' not found or invalid function name in /usr/home/martibou.cat/web/wp-includes/class-walker-comment.php on line 179

Deja un comentario