Mossegada


Moltes vegades necessites que les coses deixin rastre en tu perquè les recordis… del tot. Un servidor té dues marques de la varicel·la al front. Res de l’altre món. La gent sap quan em veu que de petit vaig tenir la varicel·la.
També tinc una marca a la mà que és la meva àvia. Recordo perfectament el dia que me la vaig fer i a on estava. Era a l’escola i comentava amb els companys de classe que la rascada que m’havia fet a la mà era talment la forma d’un pany de clau. D’aquells que són esfèrics per dalt i rectangulars per sota. El fet és que en aquell moment els meus pares van fer que els mestres m’avisessin per dir-me que la meva àvia havia mort. Pel meu avi ella és el dia de la loteria, i des de llavors no pot sentir el sorteig de Nadal. Per mi és una marca a la mà que encara perdura.

De tota manera aquestes són marques externes. Fa poc escoltava anant cap a la feina una cançó d’Incubus en el que el cantant diu “We all have weaknesses. Some are easy to identify. Look me in the eye”. Ell és una mica estràbic. Vès, en alguna cançó s’ho havia de treure de sobre. És més o menys entendible…
I sí, tots tenim febleses i algunes d’elles són fàcils d’identificar. De tota manera en el meu cas -i aquest escrit el “dec” des de fa molt de temps a aquest diari- la gent no té perquè veure o notar aquesta feblesa. Perquè, és una feblesa? No, de fet no. És el que a la guerra de l’Iraq se’n va dir un “dany col·lateral”.
En una epilèpsia, per lleu que sigui, una mossegada és més que normal. De fet és un bon avís. Algunes vegades no sabria que he tingut una crisi si no fos perquè em trobo que m’he tallat l’interior de la meva galta amb les meves pròpies dents. És un fet que en el fons em meravella.
El meu cos deixa de ser meu durant uns segons. La meva mà dreta s’alça i s’ajunten els dits. Em quedo quiet. Puc perdre l’equilibri. Jo perdo el control del meu cos i perdo la consciència del meu entorn. Una mossegada a la llengua, al llavi, a l’interior de la galta és un bon avís. El meu cos m’avisa com si em volgués dir “Ei! que has tingut una crisi”. El meu estómag m’intenta avisar abans de tenir-la, però no sempre sóc prou ràpid per compendre’l o per avisar al meu entorn que pot ser que desaparegui per uns moments.
Fa ja molts dies vaig tenir una crisi. Feia molt que no en tenia cap i em vaig mossegar a mi mateix com feia temps que no ho feia. Va ser una barreja de pena i de decepció. Durant una setmana va ser un inesborrable record a la boca que em deia que encara tinc el que tinc. No és res de l’altre món però continua essent el que és.
Moltes vegades em recordo a mi mateix que he tocat el saxo. Durant anys vaig estudiar aquest instrument i degut a l’embocadura de l’instrument tinc una espècie de línea que només jo noto a on se situen les dents a la mandíbula inferior de la boca. Recordo també que el primer paper de fumar el vaig veure a classes de saxo. Se’l posava el professor a sobre de les dents per tal de no ferir-se el llavi. Jo llavors ho trobava tirant a ridícul -un blanc radiant marca smoking de luxe sobre d’unes dents que no brillaven amb tant de luxe- encara que a la llarga de segur que havia de ser pràctic per ell. D’aquest professor també em va quedar alguna marca… un dia va confondre un boli pel dit a l’hora d’apretar-me la panxa per demandar-me pressió d’aire -ventricular- i me’n vaig endur un bon record. No és que em pintés la samarreta, és que em va deixar un blau sense voler… però bé, aquesta ja és una altra història.
Aquella mossegada va ser, no sé per què, una espècie de punt d’inflexió. Feia massa que no patia una crisi i ella em recordava que estigués atent. Que segueix allà. Expectant. Esperant la medicació? Menys de divuit hores de vigília?… Potser, però no ho crec. Em recordava que estava allà i sobretot em deia que ja no és qüestió de pastilles i de dormir quan toca. I és que aquella setmana, pel que fos, no va ser especialment brillant anímicament.
El constatar que el psicosomatisme és un fet en les crisis que tinc són dues coses alhora. Un avís de que si tinc una crisi és que dins meu hi ha alguna cosa que falla. L’altra és que és un repte. Si estic bé no tinc crisis. M’he “d’obligar” doncs a estar bé. Una estupidesa en el fons, perquè si hi ha algú que desitgi que jo estigui bé sóc jo. Jo i prou.
L’obligació de ser feliç no deixa de ser doncs un repte.
Sinó m’espera una mossegada.
Un dany col·lateral d’un mal moment anímic.
Ja sigui el de l’Obama o el de la selecció espanyola, el missatge va pel mateix camí.
Me’n sortiré. Jo me’n sortiré.
I mossegaré fins que m’en surti. Però serà a fi de bé.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...


5 comentarios

  1. Rocío Ovalle wrote:

    jajajaja, doncs sí, m’acabaras enviant un recopilatori per correu… Que per cert, si el vols colapsar de musica tel paso ara. La veritat és que ho tens fàcil per descobrir-me coses que m’agradin, perquè practicament tota la musica m’agrada. Però jo no tinc el meu estil de música determinat, i no sóc especialista en cap d’ells. Per tant les recomenacions que jo et pugui fer seran variades.

    No ha estat malament això últim, pero encara no supera la sensació que vaig tenir escoltan My Favourite Music…

    Ets professional de la fotografia o la fas només per afició?

  2. ZuhaitzV wrote:

    Doncs sí… de Cocorosie tinc el disc La maison de mon rêve.

    Són molt dolces, però no són santes de la meva devoció.
    Gustos, colors
    Sabors, chupa-chups

    :o)

    Dones cantants… Björk, PJ Harvey, Joni Mitchell, Aimée Mann, Beth Gibbons -Portishead-, i dames del jazz.

    De fet el timbre de les Cocorosie és semblant al de la Bessie Smith en certa manera…

    Però sí, són molt dolces.

    I Mike Patton és un senyor amb una veu increïble però que està sumament malalt. Jo diria que és dels cantants amb una veu més espectacular de la música actual. Una altra cosa és que es pugui escoltar… perquè és tirant a raro.

    ;o)

    apali,

    fins aviat!

  3. Rocío Ovalle wrote:

    La verdad es que no sé quien es Mike Patton, ahora lo estoy escuchando. Gracias por esa recomendación, es preciosa, ya estoy buscando más de Clem Snide… elegante, sí.

    En alguna película escuché que quien no sabe amar la música no puede ser buena perona. No he hecho un estudio exhaustivo, pero de momento mi experiencia avala esa cita.

    A veces somos música, y otras veces somos piedras. De colores y cambiantes. Fuertes y frágiles. Y en ambos casos, nos vamos puliendo. Haciéndonos más nosotros mismos.

    Quizá ya los conozcas, pero por si acaso te dejo un grupo que desde hace años me tiene enamorada…
    http://es.youtube.com/watch?v=18MX0KAaQmw&feature=related

    Besets!

  4. ZuhaitzV wrote:

    Gràcies pel comentari

    :o)

    Respecte l’elegància… bé ja has vist que he incorporat al meu blog un llistat de tota la música que escolto. De fet no hi és tota però bé… la llista ja està una mica antiquada però encara és prou vàlida. Quan toqui ja la renovaré una mica.

    Una altra cosa és que, no sé per què, m’ensumo que també et pot agradar un grup que es diu Clem Snide -i per defecte el seu cantant en solitari, Eef Barzelay-. Tenen un disc preciós que es diu “Your favourite music”. Ja rebràs aquesta cançó d’alguna manera.

    ;o)

    Pel que fa als tatuatges… alguna vegada m’ho he plantejat, i el que ha tingut sempre més punts és la icona -que no foto- que m’identifica gràficament en aquest blog. És molt, moltíssim, potser massa i tot com jo.

    Quan la música deixa de ser una cosa que consumeixes com a individu i comença a ser part de tu… ets música? A vegades en sóc massa, de música.

    Ja escriuré algun dia sobre això…

  5. Rocío Ovalle wrote:

    Aquest és en definitiva el repte de tothom, però potser tu l’has d’agafar amb més força que la resta. Perque una cosa es que tots diguem que volem el mateix i una altra que ho desitgem amb la força suficient com per a aconseguir-ho. I em sembla, pel que et passa i per la força de les teves paraules, que tu ets del segon tipus. Les marques hi son perquè no oblidem mai d’on prevenim… però som nosaltres mateixos els que amb les nostres accions i pensaments diaris els que ens fem les nostres ferides, les nostres petjades.
    Davant les meves marques, les de la varicel·la, de rajas amb vidres, i les que no es veuen, he optat per fer-me una de nova, per retrobar-me sempre, la meva rosa de les vents. Son maneres d’entendre les marques.

    M’ha enlluernat la sinceritat del teu escrit…

    Besets!

    Per cert, m’ha agradat això de la elegancia de la música… Quan trobi un moment sentiré el que tu entens per elegancia… a veure si coincidim!

Deja un comentario